Aquesta parada es al Centre Social Okupat “La Gordissima”. Aquest espai va ser alliberat per gent de diverses ideologies el pasat 15 de Novembre i l’ignauguració es va celebrar el 13 de Desembre de 2008, llavors es un projecte nou, consistent tant en un Centre Social obert a tothom com en vivenda. La Gordissima encara que es un projecte nou te una llarga historia: Tres anys enrere aquesta finca va ser okupada per un grup de noies donat que el seu propietari feia com deu anys que la tenia abandonada, aquestes noies van rehabilitar la finca i la van utilitzar com vivenda, al juliol del 2008 van ser desallotjada, i de nou la finca va ser tapiada fins que a novembre es va tornar a alliberar convertint-se en un espai obert al poble.
Aquesta larga historia del CSO “La Gordissima” no es aliena a l’historia de l’okupació a Sant Andreu:
L’any 1997 un grup de joves andreuencs i andreuenques van entrar a una casa abandonada que es trobava al carrer Gran, davant del parc de la Pegaso, per rehabilitar-la i donar-li vida com a punt de trobada social, de creativitat cultural i de diferents idees alternatives a la societat capitalista i consumista en que vivim. L’únic antecedent semblant que hi havia era Kan Mireia, okupat feia poc al barri de la Trini. Dins les parets ja enderrocades d’aquesta casa, que va ser batejada amb el nom d’El Palomar, diferents col·lectius de joves van dur-hi a terme tot tipus d’activitats al marge de les ofertes i els controls per part de l’Ajuntament, com ara: teatre, menjadors, malabars, festes, xerrades i un llarg etcètera de propostes diverses durant 5 anys. Temps en el que va ser concorregut i gaudit per milers de persones.
Fins que el Districte, beneficiant-se dels interessos econòmics que dóna l’especulació urbanística, vengué part del terreny de la casa, que era de propietat municipal, a la immobiliària Foments Solguts SL. Va manar desallotjar i enderrocar el CSO, curiosament amb el pretext d’ampliar la vorera del carrer Gran, en una zona que anteriorment havia estat catalogada verda. Doncs l’únic similar a verd que en queda avui en dia són 4 brins d’herba i una olivera, envoltades d’un mar d’asfalt. I enlloc de l’antiga casa d’El Palomar, patrimoni històric dels nostres carrers, ara hi tenim uns pisos de luxe dels que proliferen i van menjant-se cada dia més la fisonomia de St. Andreu. Evidentment, l’Ajuntament no es dignà a buscar un emplaçament pel col·lectiu de joves ple de vida, capaç d’autogestionar-se i de dir les coses pel seu nom davant les nefastes polítiques municipals, i els deixà al carrer.
Per aquest motiu la resposta i persistència d’aquests i altres joves no es va fer esperar, i s’obriren ben aviat, nous centres socials, per allò de que com deia Ovidi Montllor “sinó et donen, pren”.
Al mateix c/Gran però a la zona de Tramuntana nasqué el CSO La Gàlia, el qual també estaria al punt de mira de l’Ajuntament i d’una constructora per ser desallotjat. Malgrat haver tingut un profitós ús com a espai de llibertat per diversos joves del poble, durant part de 1998, 1999 i 2000, tota la illa de casetes baixes del seu voltant, va ser feta miques per passar a ser un trist solar anys i anys, fins que fa poc s’hi edificaren també pisos de “disseny”.
Sense aturar-se l’onada d’alliberament d’espais, l’agost de 2002 es va okupar al c/Sòcrates cantonada amb Concepció Arenal, el primer Casal Independentista i autogestionat de St. Andreu, l’Onze de Setembre. Durant més d’un any, l’espai, compartit per l’assemblea d’Endavant i l’Assemblea de Joves, la qual va néixer en aquell edifici, va ser un punt de reunió i participació de joves i col·lectius del poble. Hi van tenir lloc: jornades antirrepressives, exposicions, concerts, passis de pelis, xocolatades, xerrades informatives i fins una biblioteca, i molt més. Tota aquesta agenda d’activitats i les relacions del teixit social que en elles es reforçaven o sorgien, van quedar-se sense sostre quan sense avís previ “Derribos Pau SL” enderrocà el Casal amb nocturnitat i covardia, i el pertinent permís del nostre Districte “demòcrata”, deixant sota les runes tot el material que s’hi guardava dintre. Un cop més, la
significativa casa, seria esborrada per nous pisos caríssims.
Tan sols feia mig any que també havia estat desallotjat l’Ateneu del c/Otger, on tot i que durà poc, s’hi celebraren nombroses activitats i una Festa Major. En aquest cas l’objectiu de fer fora els joves que dinamitzaven el CSO, no va ser altre que el de deixar la casa buida, com encara ho segueix estant, perquè el seu propietari hi seguís especulant tranquil·lament.
No gaire lluny, al C/ Segre, gent jove autoorganitzada , tiraria, altra vegada tàpies a terra, amb l’objectiu de seguir mantenint vius Centres Socials al poble. Mica en mica, anaven quedant cases buides al c/Segre, fruit de l’expropiació que l’Ajuntament, de la mà d’empreses privades, realitzava al veïnat de tota la vida, de les finques dels antics treballadors/es de la tèxtil Fabra i Coats.
L’Assemblea de Joves, que s’havia quedat sense espai propi, obrí les portes a una punta del carrer, del Casal Miquel Martí i Pol des de 2004 fins a 2006, per seguir donant cabuda a diferents fronts mobilitzadors i activitats socials. Just a l’altra punta de Segre va néixer els CSO Anarkopunk, que existí entre 2005 i 2006, anys en que es van fer diferents tallers i iniciatives de lluita en aquest local. Al mateix carrer va començar a neixer un gran numero de cases okupades utilitzades com vivendes, fins que finalment totes inclosa una part de la fabrica Fabra i Coast van ser arrasades per les urpes de la especulació al barri, passant a convertir-se en un tros d’asfalt que el districte pretén vendre com zona verda.
I per acabar l’explicació, que no pas la història dels Centres Socials a St.Andreu, hem de recordar Kan Llimona, d’efímera però intensa existència a la Plaça de les Palmeres. Al mes de febrer de 2007, joves que ja havien participat d’anteriors experiències, i d’altres que no, van tornar a unir-se per posar fi a la crítica situació de no existència de ni un sol espai autogestionat per joves al poble, deixant entrar la llum i l’esforç d’unes jornades culturals obertes per totes les edats, en una casa plena de pols i teranyines que duia molts anys oblidada. La reacció del nostre estimat govern “d’esquerres i progressista”? Enviar, tan sols tres setmanes després de l’alliberament de l’espai, un desplegament de Mossos d’Esquadra, que omplí el carrer Coroleu d’antidisturbis. Els agents, van rebentar la porta de la casa, intimidaren i identificaren les cinc persones que es trobaven a dintre, que posteriorment serien processades, i van custodiar la casa fins que va tornar a ser hermèticament tancada, amb el suposat objectiu d’enderrocar-la d’immediat. La casa, encara segueix en peu, i la indignitat dels seus propietaris i les institucions, també.
De tota aquesta dècada d’okupacions de Centres Socials Okupats a St. Andreu, ens diu moltes coses.
Que els governs municipals catalans, neguen i a més persegueixen, qualsevol espai de relació col·lectiva que no estigui vigilat i censurat per les seves mans de ferro. Com el Centre Cívic del nostre poble, completament artificial i buit. Al cementiri hi ha més vida. L’Harmonia, s’ha proposat, i ho faran, recuperar un mínim de drets en aquest sentit, i per això entitats i col·lectius s’han unit per demanar instal·lacions autogestionades per elles mateixes.
Que davant l’especulació, l’aliança de particulars, immobiliàries i governs que s’enriqueixen amb els nostres carrers, els i les joves del nostre poble han batallat en moltes ocasions per aquesta injusta situació. S’han armat de valor, crítica, humor i capacitat d’autoorganització per tirar pel dret i “parir” espais col·lectius allà on només hi havia interessos immobiliaris.
Per tant, per fer decréixer l’especulació i l’individualisme que ens vol imposar la Llei del Civisme: cap desallotjament ens farà renunciar a seguir alliberant espais!
Text extret, en part, del text escrit per l´Assemblea pel Decreixement de St. Andreu i publicat en aquest bloc