Segon article del dossier “Tijeras para todas”. El dia a dia ens resistim a creure aquesta realitat i mantenim l’imaginari del monstre i de la dona desamparada.
L’imaginari creat al voltant dels maltractadors es construeix com un mite que els perfila com a éssers irascibles, toscos, amb problemes de drogues o alcohol, mancats d’habilitats socials, trastocats, fracassats i/o que han rebut maltractaments de petits: subjectes més enllà de la normalitat imaginable. Així les coses, les dones que inicien una relació amb ells haurien de saber o com a mínim intuir el que hauran d’aguantar, i, per tant podrien ser considerades parcialment responsables del seu propi maltractament.
La feina f’associacions d’ajuda mútua i de grups feministes d’arreu del planeta ha aconseguit, en general, fer sortir a la llum aquest punt de vista. Gràcies a això, avui dia mantenir aquesta caracterització del maltractador als anàlisis teòrics o polítics està mal considerat i pot ser interpretat com una senyal d’ignorància i endarreriment cultural. Tot i això, aquesta imatge persisteix tot construint-se en una realitat que circula en la quotidianitat. Això comporta que, per exemple, quan descobrim que algú congut i respectat ha maltractat la seva parella, de manera quasi instantània tenim la necessitat de justificar, explicar…, tranquilitzar-nos pensant que potser va ser un atac de còlera o una anada d’olla, que l’agredida d’alguna manera va desencadenar o no va saber preveure la reacció…
La presentació des dels mitjans de comunicació de les notícies de maltractaments gairebé sempre va acompanyada d’un reforç amb els testimonis de veïns que donen una mateixa versió: ningú podia sospitar de l’agressor, era una persona agradable, treballadora, simpàtica, educada, respectable i tota una llarga sèrie d’epítets per a definir un subjecte “perfectament normal” que inexplicablement ha emmalaltit. La incredulitat i la sorpresa d’aquests testimonis mostren com, tot i que les investigacions hagin demostrat amb claredat que no hi ha patrons que uneixin els maltracadors, en el dia a dia ens resistim a creure aquesta realitat i mantenim l’imaginari del monstre i la dona desemparada.
Contemporàniament, des dels àmbits polititzats, ja sigui des de partits o grups d’esquerra com des de moviments socials (MS), apareix un altre imaginari molt poc analitzat: creure que en el fons, els maltractadors són uns reaccionaris i les seves companyes, dones dèbils i sense recolzament social. Això comporta que, des dels àmbits activistes i/o d’extrema esquerra en els quals la igualtat de gènere és teòricament desitjada i duta a la pràctica ens sentim d’alguna manera immunes o protehides. Desafortunadament, arran de la nostra experiència personal, d’anys de debats en col•lectius de feministes autònomes de diferents parts del món així com de xerrades i tertúlies informals entre amigues/activistes, ens trobem amb que aquest mite és completament fals. Així ho corroboren també les informacions recollides al treball de tesis de la Barbara: el 17,9% de les activistes de MS que van respondre a un qüestionari en xarxa afirmaven que en espais del moviment es produïen episodis d’abús (de forma no aïllada o en situacions borratxera-desfase) i un altre 26,4% afirmava que situacions d’aquest tipus es produeixen en casos aïllats o per part de gent d’un entorn més ampli.
Una altra confirmació la trobem en el cas de testimonis d’activistes xilenes que denuncien l’agressivitat que alguns guerrillers antipinochetistes descarreguen sobre les seves companyes, martiritzant-les: “Yo creo que el hombre en el tiempo de la dictadura fue sumamente combativo y otra cosa es que durante la dictadura el problema era Pinochet y todo su aparado represivo; además, en tiempo de dictadura aquí en Chile como que no había otros problemas, como que el único problema que había era Pinochet y producto de Pinochet la pobreza, la cesantía (además que no se hablaba) y este tipo de cosas, me entiendes. Y llega la democracia y tú te das cuenta de que un excelente dirigente es una mierda en su casa, golpea a su mujer, abusa de niños sexualmente.” (GR1CH)*
Els exemples podrien ser molts i tots tristament idèntics entre ells. Creiem que els motius que porten a alguns activistes a ser violents amb les seves companyes són els mateixos que es donen en altres àmbits, així que no en interessa de manera particular el què els passa pel cap a aquests “supermilitants” maltractadors ni tampoc saber com poden viure en la contradicció d’una actitud pública politicalment correcta i una realitat de violència privada impressionant. El què sí volem començar a investigar són les característiques peculiars d’implementació i justificació d’aquestes situacions, atès que pensem que aquests actes se segueixin perpetuant amb freqüència i impunitat és responsabilitat nostra. Així es veu en un comunicat de l’Assemblea delle Compane Femministe di Roma – en resposta a un abús sexual i que, segons el nostre punt de vista podria estendre’s a qualsevol situació de violència de gènere i/o d’abús-: no només és còmplice qui defensa explícitament el violador sinó també qui, essent home o dona, fomentant dubtes, difonent veus, desacredita la paraula de les dones i crea un clima on els violadors segueixen mantenint la llibertat de moviment i passegen tranquils per la ciutat. Còmplice és també qui en nom de la ‘raó d’Estat’ i de la prioritat de la política deixa intactes i inalterades les condicions, els llocs, les dinàmiques en les quals ha ocorregut la violació. Còmplice és també qui transforma la violació darrere els murs domèstics en una simple “falta de tacte” d’un home cap a una dona particularment sensible, en la llei d’un àmbit privat on qualsevol límit està en suspens.
En aquest context, la segona afirmació esdevé particularment significativa ja que mostra les immenses dificultats que encara avui la lluita – en la teoria i en la pràctica- contra les discriminacions i violències de gènere sigui considerada com un element polític important en l’agenda dels MS. En situar-se/ser situades en la suposada part privada de les relacions, prenen un valor subsidiari a diferència de la política dels espais públics.
Un element, com a molt, a ser tractat per “las feministas” com diu Micaela: “Cuando hay un colectivo de mujeres (…) todo lo que tiene que ver con el sexismo se deja en manos del colectivo (…) y el resto del mundo no tiene que preocuparse de nada porque ya lo harán ellas. Entonces a la gente que en el fondo menos le cala y menos le interesa esto del sexismo y del feminismo (…) le viene muy bien porque en su movimiento hay una imagen, «porque mi movimiento también es feminista porque están éstas para presentarla delante cuando haga falta», y el resto de las cosas pues se quedan igual que antes. Per tant, ens interessa començar a pensar sobre aquestes qüestions sense ànim de respondre-les de manera definitiva: per què és tan complicat adonar-nos dels maltractaments que succeeixen al voltant nostre? Quines són les dinàmiques i processos que permeten mantenir impunement una doble faceta d’encantadors i maltractadors?Per què les dones feministes no són capaces de deixar aquests elements i fer conèixer a les demés la realitat de la seva vida privada? Per què si elles comencen a parlar són poques les que estàn disposades a escoltar-les i creure-les? Escribim aquest text sabent que portarà cua, que generarà crítiques i polèmica però amb l’esperança que aquestes simples reflexions serveixin d’estímul pel debat i com a primer punt de suport a les companyes que estiguin passant per aquesta experiència.
Dediquem així aquestes línies a totes aquelles que han aconseguit sortir de situacions de violència de gènere, a totes les que han ajudat i, per suposat, a totes les que encara no han trobat les forces i el suport per fer-ho.
EL MITE DEL MASCLE I LA COHESIÓ DE GRUP
[Com podria un moviment?] movilitzar-se com una força política transformadora si no comença interrogant-se sobre els valors i les normes internament assumides que poden legitimar la dominació i la des-igualtat neutralitzant <<diferències>> particulars?
En primer lloc, volem remarcar com, desafortunadament, encara dins molts àmbits de l’activisme l’imaginari del ‘bon militant’ pren un caràcter quasi caricaturesc en algunes figures prototip. D’una banda, tenim una representació extremadament semblant a la que del mateix donen els mitjans de comunicació: “jove, home blanc amb caputxa negra i propens a la violència” . Les seves característiques serien la força, la intrepidesa, la decisió, la gosadia i sobretot com diu Silvia , la possibilitat d’amagar totes les seves possibles contradiccions. D’altra banda, trobem el tipus intelectual, que es mostra com algú amb un bon bagatge de coneixements teòrics (o com a mínim, amb facilitat per aparentar-los), una forta capacitat de convicció, dots organitzatius i de comandament i tendència al lideratge. Tot i que aquest model té actituds més sofisticades segueix mantenint dots de masculinitat clàssica ; podríem dir que mentre els primers s’apropen més a la idea establerta de masculinitat de classe social baixa, aquests darrers serien més aviat aristòcrates, més refinats però no per això menys perillosos en les seves actituds masclistes.
Tal com ho veiem nosaltres, l’assumpció de tots dos rols emmarcats en els canals de la masculinitat establerta pot desembocar en situacions de maltractament, en la seva vessant més física o intelectualitzada. De manera física, amb pallisses o intents de violacions (o baboseigs) -ocasionals o continus-. De manera invisible, amb la creació de relacions de dependència, inferioritzant les companyes i fent-les creure que sense ells no són ningú. Però no s’acaba aquí, les situacions de maltracte poden ser de difícil reconeixement quan el seu ‘protagonista’ no correspon a l’imaginari del maltractador, així, per exemple, ens ho mostra la campanya duta a terme per l’Asssociation contre les Violences faites aux Femmes au Travail, en contra d’un professor universitari pro-feminista que segueix exercint sense problemes malgrat haver rebut diverses denúncies d’assetjament a les seves alumnes i col•laboradores. Per una altra banda, els grups d’activistes estan i/o se senten freqüentment amenaçats des de l’exterior i com a defensa tendeixen a buscar una cohesió interna que passa, amb massa freqüència, per una identificació identitaria i una reducció de les possibilitats de qüestionar qualsevol dinàmica interna de discriminació. Sota aquestes circumstàncies pot ser que hi hagi resistències a reconèixer l’existència de maltractament per part d’un activista atès que això podria convertir el grup minoritzat en el blanc de crítiques d’altres espais externs. Probablement a aquest tipus de lògica respon, com a mínim en part, el vergonyós desenllaç de l’homicidi d’Hélène Legotien per part d’Althusser.
Per últim, el maltractador pot emparar-se i justificar-se pel perill (real o imaginari) que comporta el seu activisme, per la repressió que està rebent o ha rebut (com el cas dels activistes xilens mencionats abans) o podria rebre, o bé per l’estrés de la seva posició de superheroi etc. és a dir en una sèrie d’elements emprats per a justificar els seus atacs, per a reivindicar/exigir una atenció omnicomprensiva (ja que ho donen tot en la lluita, els és necessari ‘el descans del guerrer’) o finalment, per a acusar (expressa o latentment) de connivència amb el sistema repressor aquelles dones que no vulguin prestar-li aquests serveis, es queixin de maltractaments o intentin denunciar la situació.
Posem per cas que el maltractador troba raons per a justificar-se, però què passa amb l’entorn?, com es perceben aquestes dinàmiques? Aquest testimoni, recollit per les autores en una xerrada privada amb una companya i amiga (2005), deixa constància de la dificultat de reconèixer aquestes dinàmiques a partir de la seva experiència de dona maltractada i com a activista del mateix grup que la seva parella: Vaig tenir una llarga relació de maltractament amb un militant heroic, seductor, amb carisma. Aconseguia que tota crítica interna acabés convertint-se en un atac a la causa, però com qüestionar a qui de manera constant demostrava deixar-se la pell en l’intent, en la lluita? Com qüestionar a qui semblava tenir l’experiència i la lucidesa per a guiar la resta? Així es produïa el tomb mortal: qui criticava era culpable, la ‘gràcia’ era que s’arribés a percebre així. Tornava, en una carambola de mirall, la qüestió cap a l’altre, sempre més fràgil, sempre menys valent, menys heroic, menys compromès, més egoista… Aquesta persona es dedicava a atacar, seguint aquesta tècnica incògnita d’atac a les dones. Qui creuria doncs (entre elles, jo mateixa) que aquella persona fos un maltractador?
Així, criticar un ‘bon company’ té amb freqüència la contrapartida de rebre l’acusació d’estar fent el joc al sistema i de no entendre que hi ha problemàtiques més importants a les quals plantar cara, i les dones que s’hi ha atrevit han sigut silenciades, escarnides, ignorades, excloses, amenaçades i acusades de ser còmplices dels adversaris polítics. Fa pocs anys presenciarem un cas d’aquest tipus a Catalunya. Quan una activista va explicar la situació de maltractament que patia per part del seu ex-company, un activista reconegut, la resposta generalitzada va ser d’un alt grau d’escepticisme. Dins del moviment es van crear dos blocs enfrontats (qui la creien i recolzaven a ella i qui el creien i recolzaven a ell) i el pitjor de tot va ser que algunes de les persones es posicionaren només pel que havien sentit o per proximitat política amb l’activista en qüestió. Parlant amb algunes de les dones que van recolzar a l’activista “denunciant”, ens comentaven la sensació de tristesa, de soledat i de ràbia en veure com persones amb les quals havien compartit anys de militància antifeixista, anticapitalista, autogestionada, etc., podien mostrar-se tan inflexibles i tancades quan els discriminadors eren els seus propis amics. És obvi que, especialment, quan coneixem les persones implicades en una situació d’aquest tipus, mantinguem una certa precaució abans de formar-nos una idea precisa dels fets. Però ens sembla que potser les precaucions preses cap al subjecte ‘maltractador’ són desmesurades en comparació amb d’altres situacions. De fet, per exemple, en el cas que algú faci públic haver rebut una pallissa per part d’altres divergències polñitiques, ningú posarà en dubte que això hagi succeït i la persona no haurà d’explicar milers de vegades a totes les particularitats dels fets en correcta i precisa successió, ni justificar per què el cop de puny rebut ha de ser considerat violent. En canvi, en el cas que una activista sigui maltractada per un activista es desenvolupa un fenomen si més no curiós: la dona que gosa ‘denunciar públicament’ abans de poder demostrar la ‘culpabilitat’ de l’altra persona primer ha de defendre’s de l’acusació de mentidera, rancorosa i histèrica (i tot i així, no sempre funciona, com per exemple detalla Rendueles). Amb freqüència hem sentit comentaris del tipus “si fos veritat i ella no tingués res a amagar vindria aquí al col•lectiu a explicar-nos exactament el que ha passat” o “de fet, podrien venir els dos, així en la confrontació sabríem qui té raó” que mostren una clara insensibilitat cap a les doloroses dinàmiques del maltractament i les dificultats per a superar-les. Ningú es plantejaria, per exemple, obligar un company que ha sigut torturat i/o violat per algun organisme repressor a relatar amb pels i senyals el què ha viscut davant de tots els grups a què es demana suport en una campanya de denúncia-solidaritat. Aquesta doble moral fa suposar tres fets de coses: la primera, que és fàcil reconèixer els errors dels ‘enemics’, però que la protecció del ‘nosaltres’ resulta encara molt forta; la segona, que encara les paraules de les companyes té menys credibilitat que les dels companys; i, la tercera, que el maltractament encara es percep com una experiència personal als espais privats i no com part d’un procés polític.
Quan a més a més els maltractes són de tipus psicològic, la situació es complica més encara, per la impossibilitat de ‘provar’ el que ha passat: no hi ha marques físiques i es tracta de situacions d’abús subtil que en ser resumides són també buidades dels matisos més cruents i devastadors. Així ho suggereix una companya de la Eskalera Karakola (sense data): “Un altre salt que s’ha de fer possible és l’atenció a la dona que ha sofert l’agressió (…) Primer, per entendre i aprendre com s’exoerimenta l’agressió (…) i no tenir por a l’intercanvi i al fantasma del morbo. Quan es produeixen agressions s’han de crear grups de suport, d’intermediació i de seguiment perquè un cop ocorreguda l’agressió, qui l’ha comesa segueix circulant per allà i té molta cosa a digerir.”
No invisibilitzar sinó saber, conèixer com se sent l’agredida, com defineix la violència i actua en contra seva, contra la violència del moment i contra la dels moments posteriors. Enganxar amb el ritme i les exigències de qui la viu. En aquest sentit, un intent d’encarar aquesta problemàtica tot reconeixent que encara tenim molt a aprendre (és un bon punt d’inici) són les recomanacions de la xarxa activista People Global Action Europe davant de situacions de maltractament dins els col•lectius.
JO, DONA FORTA: SOLA ENTRE MOLTES
Una altre imatge a esfondrar per a una superació dels maltractaments dins els grups activistes és la que manté que una dona, per a ser feminista o per a no ser sexista ha d’haver superat totes les limitacions d’una cultura heteropatriarcal; que una dona alliberada ha d’assemblar-se a l’estereotip de l’home blanc modern: independent, forta, activa, segura de sí mateixa i a més, en el cas de les militants, exempta de contradiccions (per a un testimoni: Anònima, 2004). Aquest imaginari porta a activistes maltractades a tenir extremes dificultats a l’hora de reconèixer la seva dependència d’un home i la seva força per a sortir d’una situació abusiva. Així per exemple, ho remarca el testimoni d’aquesta activista nord-americana: la incomoditat associada a dir a la gent que has patit un abús, o com en el meu cas, que has estat en una relació abusiva, creix per les respostes que reps de la gent. En lloc de simpatitzar, molta gent es va mostrar decebuda amb mi. Mols cops em van dir que estaven “sorpresos” que “m’hagués ficat en aquella merda” perquè lluny de ser una “dona dèbil” era una dona “forta” i “política”.
D’alguna manera seguim sentint-nos culpables o inferiors pel fet d’estar suportant una situació d’aquest tipus i ens tanta vergonya com por admetre-ho. Tal com ho veiem nosaltres, aquesta característica ve donada per una mala comprensió –que volem denunciar aquí- del que és el feminisme. Ser feministes o ser una dona activista no implica, afortunadament, no necessitar suport de les nostres amigues i amics, ni ser completament autònoma ni haver de resoldre qualsevol problema únicament de forma individual. Encara més, desafortunadament, totes reproduïm formes de dependencia heteropatriarcal i algunes vegades ens comportem de manera sexista. Reconèixer limitacions i contradiccions, compartir els nostres malestars en el diàleg amb unes i altres, demanar ajuda, consells, suport, són pràctiques feministes que ens poden ajudar a créixer tant a nivell individual com de manera col•lectiva.
Trencar la imatge de dona forta i dura passi el que passi, vivim en les nostres múltiples facetes, performant-nos de manera diferencial segons les ocasions i el smoments, són pràctiques de subversió i desarticulació de l’heteropatriarcat que vol construir-nos com subjectivitats individualitzades.
Òbviament, abatre les barreres de la soledat (que poden existir encara que tinguem moltes amigues) i d’allò privat no és una tasca gens fàcil i, per suposat, no incumbeix exclusivament a les que estan en situació d’abús, sinó que hauria de ser una feina política i col•lectiva que ens impliqui a totes i tots per a deixar de ser, com deien, les còmplices del nostre silenci o ceguesa.
Les barreres –com hem anat assenyalant- són múltiples, i insistim, s’enforteixen en seguir considerant el maltractament com expressió de relacions privades. Així, davant de les seves manifestacions, ens trobem freqüentment amb una extrema indecisió i incertesa sobre les possibles accions a realitzar i tendim a assignar a la dona la responsabilitat última de la resposta a aquella situació com demostra l’extracte de l’entrevista feta a Paloma (Xile)*:
P: […] Yo quedé impactada con la actitud de un compañero que se llena la boca con lo de la igualdad social y el respeto mutuo. Anoche fuimos a comer pizza y su esposa […] pidió la pizza y […] no eran las que él quería […] y le dijo «pero cómo se te ocurre pedir esta huevada mala» y no comió y nos echó a perder toda la tarde porque él quería una pizza y la trató como un déspota…
B.: ¿Nadie dijo nada?
P.: No, o sea algunos de nosotros como que le dijimos ya […] pero no fue como algo «oye corta el juego». Es que también ella debería haberle parado los carros, pero se quedo callada y estuvo a punto de llorar entonces, como súper resignada.
Tot i algunes campanyes interessants, portades a terme generalment o almenys iniciades per col•lectius feministes en resposta a situacions concretes, el maltractament i, en concret, el que es produeix dins els espais del moviment, no ha sigut encara objecte explícit de debat polític profund en els moviments socials. Això ens porta a situacions d’enorme fragilitat i incertesa que es constitueixen en dificultats per a reconèixer i actuar. Com hem pogut contrastar a través de converses privades, en més d’una ocasió en les que col•lectius de feministes autònomes han iniciat campanyes de resposta davant agressions generalitzades per part d’algun activista, s’han enfrontat també a moltes contradiccions, dubtes i, òbviament, crítiques a mansalva que han resultat profundament doloroses. La manca de debat sobre el tema, les poques campanyes realitzades, el fort obstruccionisme al que s’han vist normalment abocades i el fet d’haver de provar formes incisives d’actuació però sense que aquestes despertin ruptures en el moviment, no ha permès desenvolupar línies d’intervenció.
Això, a part de requerir moltes energies, converteix a vegades les campanyes en poc efectives. Per exemple, a Catalunya, fa uns anys, una dona va explicar la situació que estava vivint i no va haver-hi capacitat de protegir-la tot recolzant-la en aquella situació. Finalment, aquesta activista no va tenir més remei que denunciar el maltractador al sistema judicial essent acusada de “traidora”.
Ens preguntem: com es poden jutjar les actuacions de les persones pel fet de demanar ajuda externa, si no som capaces d’assumir col•lectivament la responsabilitat en la solució del problema?
ALGUNES REFLEXIONS DE CONCLUSIÓ
Quina és la finalitat d’aquest escrit? Simplement la de servir per a mirar cap a nosaltres i cap a les nostres companyes, per a que s’acabi amb les dinàmiques de maltractaments i que juntes puguem arraconar als qui es creuen amb dret a dur-los a terme.
Esperem que generi polèmica, que el maltractament sigui considerada una qüestió política davant la qual hem de posicionar-nos i davant la qual haguem d’actuar.
Voldríem que les activistes que passen per aquesta experiència no se sentissin soles, ni poc feministes pel què els està passant, que descobreixin que és una cosa que passa més del que se’n parla i que la solució ha de ser col•lectiva. Per això cal trobar forces per a parlar-ne, compartir la experiència de maltractament amb una amiga és un primer pas per a sortir-ne. D’altra banda, esperem que quan una dona llenci senyals del què està passant, les persones que tingui a la vora intentin percebre-les i, a partir d’això, li puguin oferir el recolzament necessari, sense que sorgeixin mostres de rebuig, judicis i atacs, ans al contrari, que hi hagi una capacitat d’escoltar i de respecte cap a ella.
Tot i que ens sembli exagerada la expressió “cada home és un maltractador en potència”, és important reivindicar que l’imaginari del maltractador amb el qual iniciàvem aquest text ens desvia de la possibilitat de reconèixer l’abús en totes les seves formes i expressions. Esperem a més que s’entengui que, tot i que “reconeguts activistes” puguin ser maltractadors físics o psicològics, en realitat, qui maltracta no es ni pot ser un company.
Ser capaces de veure més enllà de la imatge, d’allò aparent i desarticular els imaginaris de gènere, així com els que circulen al voltant de les ‘identitats militants’ és –segons el nostre punt de vista- una pràctica necessària contra les violències de gènere.
Text publicat a Estado de wonderbra: Entretejiendo narraciones feministas sobre las violencias de género, Barbara Biglia y Conchi San Martín (coords.), Barcelona, Virus, (2007)
Referències bibliogràfiques:
– ALFAMA, E. y MIRÓ, N. (coords.) (2005): Dones en moviment. Un anàlisis de gènere de la lluita en defensa de l’Ebre. Valls: Cossetània.
– ALLDRED, P. (2002): «Thinking globally, acting locally: women activists’ accounts». Feminist review, 70, pp. 149-163.
– ANÓNIMA (2004): «Amor y Respeto, ¿si no qué?». Mujeres Preokupando, 4, pp. 46-48.
– APFELBAUM, E. (1989): «Relaciones de dominación y movimientos de liberación. Un análisis del poder entre los grupos». En J. F. Morales y C. Huici (eds.): Lecturas de Psicología Social. Madrid: UNED, pp. 261-297.
– ASSEMBLEA DELLE COMPAGNE FEMMINISTE DI ROMA (2000): La cultura dello stupro é viva e lotta insieme a noi. En http://www.tmcrew.org/-sessism /assfemmroma.html.
– BIGLIA, B. (2003): «Modificando dinámicas generizadas. Estrategias propuestas por activistas de Movimientos Sociales mixtos». Athenea Digital,
4. http://antalya.uab.es/athenea/num4/biglia.pdf. (2005): Narrativas de mujeres sobre las relaciones de género en los movimientos sociales. Tesis doctoral.BRAH, A. (2004-1992 begin_of_the_skype_highlighting 2004-1992 end_of_the_skype_highlighting: «Diferencia, diversidad, diferenciación». En b. hooks, A. Brah y otras (2004): Otras inapropiables. Feminismos desde las fronteras. Madrid: Traficantes de sueños, pp. 107-136.
– COMPAGNI DEL CENTRO SOCIALE «MACCHIA ROSSA» MAGLIANA (2001): Sulla violenza sessuale. Documento del CSOA Macchia Rossa di Roma,http://www.tmcrew.org/sessismo/macchiarossa.html.
– ESKALERA KARAKOLA (Desde la) (sin fecha): Espacios Okupados, espacios con cuidado, HYPERLINK “http://www.sindominio.net/karakola/agresion_labo.htm”http://www.sindominio.net/karakola/agresion_labo. htm.
– NOPPER, T. K. (2005): Activist Scenes are no Safe space for Women: on abuser of activist women by activist men. En http://www.melbourne.indymedia.org/news/2005/02/87132_comment.php.
– PGA (2005): In case of physical or psychological violence. En http://www.- all4all.org/2004/12/1362.shtml.
– SUBBUSWAMY, K. y PATEL, R. (2001): «Cultures of domination: Race and gender in radical movements». En K. Abramsky (ed.) Restructuring and Resistences. Diverse voices of struggle in Western Europe, publicacióndel autor, pp. 541-3.
– WATCH TOWER BIBLE AND TRACT SOCIETY OF PENNSYLVANIA
(2001): «Indicadores de riesgo. Ayuda para la mujer maltratada». Despertad!, 8 de noviembre de 2001. También en http://www.watchtower.org/languages/espanol/library/g/2001/11/8/article_02.htm.
Barbara Biglia i Conchi San Martín
