Arxivar per Octubre, 2010

Calendari d´actes 4a setmana d´Octubre al CSO

Posted in Calendari, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

DILLUNS- 25 – Octubre – Assemblea Oberta del CSO (21h)

DIJOUS- 28 – Octubre – Cafeta + Tapes de la Revista Barrio (18h-24h)

DIJOUS- 28 – Octubre – Assemblea Oberta del Comité de vaga de St. Andreu (19h)

DIJOUS- 28 – Octubre – Paradeta de la Distribuidora la Llima (19h-22h)

DIJOUS- 28 – Octubre – Tenda gratis (19h-22h)

DIVENDRES- 29 – Octubre – Jornada de curro al CSO (10:30h)

DIVENDRES- 29 – Octubre – Cafeta del programa “Txanquete ha muerto” de Ràdio Bronka (19h-24h)

DIVENDRES- 29 – Octubre – Tenda gratis (19h-22h)

DISSABTE- 30 – Octubre – Cafeta Antirrepresiva + festeta amb PD´s (19h-24h)

Anuncis

De gènere i tios de “la penya” o de com estem de merda fins al coll

Posted in Gènere, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

Cinquè article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. Perquè som capaces d’identificar sense cap mena de dubte cert tipus d’agressions, i d’altres, en canvi, no?

La lluita contra el sistema que ens envolta no és més important que la lluita contra el sistema que tenim interioritzat

Kim Ve Wong.

Hola nen, escric aquestes paraules sense ganes de fotre-li la xapa a ningú, amb la única finalitat de desfogar-me i, en el millor dels casos, si segueixes llegint, compartir amb tu certa inquietud o curiositat. Sense fer marrada, la meva intenció no és tractar com ens afecta als tios el patriarcat, no vull entrar a analitzar o difondre idees sobre les quals hi ha un munt de material escrit que, si t’interessa, pots consultar. Sabem que funcionem per estereotips que ens associen i identifiquen amb grups concrets de la societat (home, blanc, okupa, hetero…) i que nosaltres, en un ambient tan difús com és ‘la moguda’ antagonista a Barcelona reproduïm un munt d’aquests estereotips merdosos que hem mamat des de petits. La meva frustració, cabreig o inquietud, com vulguis anomenar-la, sorgeix en trobar-me amb diverses situacions al meu voltant, que suposadament, segons el discurs, hauríem de tenir superades o, com a mínim treballar-les ja que molts cops acabem reproduint les actituds més xarones[1] del maromisme clàssic.

Em trobo amb col·legues (ties) que són agredides per les seves parelles físicament i psicològica, em trobo amb colegues (sobretot tios), que oculten la seva homosexualitat, em trobo amb que les propostes de debat sobre sexisme o patriarcat són sempre iniciatives de les ties i els tios tenen sovint postures força patètiques, em trobo en mil i una dinàmiques on es reprodueixen les desigualtats entre tios i ties, heteros i homos (ligoteo, rols en assemblees, rebuig a la pluma…), em trobo amb jerarquies informals que fan que tinguem una doble moral davant les diverses situacions (credibilitat segons la persona, baboseigs, assetjament, agressions…), em trobo amb que no tenim mecanismes per afrontar tot això i que tampoc tenim un espai, ni interès per a crear-lo, on puguem parlar i donar-li sortides…

Se’m plantegen diversos dubtes, quins mecanismes desenvolupen que ens facin pensar que tenim dret a dir-li a una altra persona (en aquest cas em refereixo a la nostra parella) què ha de fer? Perquè en molts casos, recorrem a la força o al xantatge emocional per aconseguir el que volem?, Perquè som capaços de reconèixer de seguida segons quins tipus d’agressions i, en canvi, d’altres no?, Perquè no intervenim amb la mateixa contundència davant una agressió de gènere o de parella a l’entorn més proper? Quan una persona s’emparella deixa de ser persona? Considerem les relacions de parella com algo privat o una realitat política?

Més enllà de que cadascú visqui la seva sexualitat com li doni la gana, perquè un munt de tios de “la penya” no surten de l’armari? Creem les condicions necessàries al nostre voltant perquè la nostra sexualitat es desenvolupi amb total naturalitat?, o si veus un colega enrollant-se amb un altre en una festa les seves abraçades ja no seran les mateixes?

Vale, no volem reproduir els esquemes que fan servir els nostres pares o veïns, nosaltres som molt guais i no creiem en la parella tancada o en el patró de família nuclear. Ens limitem a fingir una simple contraposició a aquests esquemes negant-nos sentiments que classifiquem com a “xungos” (gelosia, dependència, compromís…) o els sabem identificar, els qüestionem i intentem currar-nos-els? Fins a quin punt ens condicionen els “antiestereotips” que hem desenvolupat? Perquè infravalorem qualitats que tradicionalment s’associen a la feminitat: dolçor, cuidar dels altres, fragilitat…? Està ben vist tenir necessitats que considerem convencionals? Creus que hi ha uns ‘ells/elles’ fora de la penya i un ‘nosaltres’?

Sense entrar massa en el tema, quan consideres que una relació sexual és satisfactoria? Quan et corres? Quan es corre? Follar és penetrar? No és no, o si insisteixo una mica…? M’importa el que senti o només busco córrer-me? Li poses fantasia al llit (o on t’ho muntis), jugues, experimentes…? Si la teva parella esporàdica o fixa et pregunta “què sents?”, ets capaç de respondre o et salta una bugia, una suor freda et recorre l’esquena i la teva ment es bloqueja? Ens falta vocabulari per expressar què sentim o simplement, com no ens ho preguntem mai ni ho sabem?

Bé, podria seguir plantejant preguntes, i segur que totes en tenim més. Però tampoc crec que el més important sigui trobar les respostes. Per a mi, i sé que estic flipant, l’objectiu ideal seria que fóssim capaces de plantejar-los juntes, que creéssim i fomentéssim espais on debatre i experimentar. Que féssim una feina personal i col·lectiva sense distinció de gènere. Que explotéssim al màxim la nostra capacitat emotiva i sexual. Que aprenguéssim a donar resposta a les agressions de gènere de manera contundent, poca cosa…

Si t’interessa el tema hi ha alguns llibres que et poden molar:

¿Que hace el poder en tu cama?.Josep Vicent Marqués. Ed. Icaria
Nuevas masculinidades. Vari@s autoras/es. Ed. Icaria
XY, la identidad masculina. Elisabeth Badinter
Los chicos no lloran. Sue Askew y Carol Ross
La dominación masculina. Pierre Bourdieu
Gender trouble. Judith Butler
Queer theories. Anamarie Jagoda.
Tengamos el sexo en paz, La pareja abierta. Franca, Jacopo y Dario Fo.

També hi ha una sèrie d’autors/es que tenen publicats llibres i articles força interssants: Robert Sly, Sam Keen, Luis Bonino, Beatriz Preciado…

I hi ha gent que porta temps recollint informació i fent arxius sobre el tema, si et mous una mica segur que ho trobes.

Si tens alguna aportació, pregunta, suggeriment, crítica o insult que vulguis fer-me arribar respecte aquest escrit fes-me un mail a de_genere@yahoo.es

Aquest text va ser difós  el 2004 per mitjans de contra-informació com indymedia i el fanzine <<Bailamos>>


[1] De mal gust, mancat d’art, de gràcia, de distinció. El que en castellà és “chabacano”.

Geometria, ideologia i geografia de les relacions de confiança: apunts sobre violències de gènere

Posted in Gènere, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

¡Quart article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. El poder és molt més i és habitualment molt diferent de la imatge de la empenta, la bufetada, la sang o els cops.

Geometria de la confiança i del Dret.

Si agafem el refrany “les parets parlen”, el denominat saber popular per a referir-se a una veritat enganya. Les parets senten, les parets veuen i les parets saben, però generalment, les parets callen molt del que podrien dir. Les parets tenen veu, vista i oïda, fins i tot són sensibles al tacte, però normalment prefereixen tancar els ulls, mossegar-se la llengua o apartar-se de tu.

Hi ha un espai de dret que es defineix, es construeix, es destrueix o es transforma en les relacions de confiança: familiars i comunitària (veïnals, amistoses, laborals…). D’aquí emana una educació social i de gènere, una educació política i una educació sentimental, perquè no només cal aprendre quin és el teu lloc i la teva funció, on decideixes i on t’inhibeixes, sinó també cal aprendre com sentir, per a ser i per a sobreviure. Així un home que mai “forçaria la dona d’un altre” ho fa sense objeccions amb la pròpia, una dona que es defendrà amb ungles i dents d’un “estrany” soportarà estoica la violació del seu “propi marit”, el mateix noi que amenaça a un altre per assetjar “la seva germana” es donarà a sí mateix la potestat per acorralar “aquell cos”, o una mare pot callar el crit al cel per una agressió sempre que l’agressor sigui “el teu germà”.

Per això cal aprendre a sentir un fet idèntic de maneres diferents.

Aquesta és la geometria de confiança i el Dret que, quan passa de la família a la familiaritat, es torna geometria variable. Aleshores la veritat pot ser paranoia, la ràbia o el temor susceptibilitat i la proximitat en lloc d’acostar, distancia. No és estrany que quan una dona denuncia l’assajament o l’agressió d’un bon veí o un bon amic ella acabi a la forca o marcada, per activa o per passiva, com un problema. De la mateixa manera, els fets que llegits en paper o vistos a través de la pantalla de la televisió, són injustificables i indignants, seran relatius o “diferents” darrere la porta o a l’altra costat de la paret. No és una qüestió d’estatus o ignorància, o almenys no necessàriament. N’hi hagi prou amb recordar com Sigmund Freud diagnosticava a Dora –filla d’un mecenes editorial del psicoanàlisi- “desig edipal i polimorfisme de la conducta sexual”, quan la jove patia un trastorn degut a l’assetjament constant per part d’un amic de la família. El primer patriarca del psicoanàlisi emetia així un judici convenient per a la pau familiar del seu col·lega i col·laborador financer.

Com indiquen les dades del Centre de Suport a les Víctimes d’Agressions Sexuals (CAVAS), és impossible parlar de violència sexual sense referir-se a les relacions de confiança. Segons aquest centre, que tracta una quantitat petita del total d’agressions, dels 271 casos atesos el 2005 més d’una tercera part (el 36,5%) corresponen a “coneguts per la víctima o que tenen algun tipus de relació amb ella”, el centre els divideix entre “conegut recent” o “persona afí”.

Per agredir, igual que per a defendre’s d’una agressió, cal sentir-se amb dret de fer-ho i, per això es necessita convicció personal i certa protecció social. El prototip del violador que encara es dibuixa en l’imaginari col·lectiu; el sociòpata del carreró que es mou en clandestinitat conscient d’estar cometent un delicte. En canvi, l’agressió –del tipus que sigui- d’un marit, un germà o un amic, es fa en secret sota la cobertura de la privacitat però amb una patent de parentesc o familiaritat tot confiant en la cohesió, amb la seguretat de la comprensió, la mediació o el silenci de la comunitat. Això no comporta l’aprovació col·lectiva de determinats fets, però sí la facilitat per a obviar-los o per, un cop visibles i ineludibles, prioritzar la reproducció de la normalitat: que el pare segueixi sent el pare, el germà el germà, el nòvio el nòvio.

És dins d’aquesta consciència de la normalitat i la subnormalitat –pot succeir en la normalitat, que ho protegeix fins i tot quan vulnera preceptes i tabús com pederàstia – on un marit i no estranyament un germà, un avi, un cosí o un veí imposen un acte sexual, fent servir cobertures teatrals com el joc, l’afecte, la passió o la seducció. Un context que permet fer alguna cosa en contra, a pesar, o sense pensar en la voluntat aliena, amb absoluta tranquil·litat moral i emocional, i a més, tenir el privilegi de fer mal “sense voler”, “sense intenció”, “sense saber-ho”.

Els homes que troben refugi moral i jurídic en el matrimoni o emparament social i moral en la família o la comunitat per a imposar una voluntat sexual sistemàticament o circumstancial, no actuen mai, ni ahir ni avui, per impuls de cap disfunció ètica o psicològica, no ho fan per una falla educativa o pedagògica, tampoc per mala intenció sinó com hem assenyalat abans més amunt: “per dret”. De la mateixa manera que quan una dona no es defèn, no ho fa per debilitat mental o física o per alguna espècie de xoc psicològic, sinó per una absència de dret.

Ideologia i violència a les relacions de confiança

Precisament, quan ens referim a relacions de poder parlem de relacions de dret. El poder és molt més i és habitualment molt diferent de la imatge de la empenta, la bufetada, la sang o els cops. Forçar un cos que es resisteix, cridar a un rostre que respon, afirmar-se amb un cop contra una negativa, això no és exactament el poder. Tot i que sigui la força la que habitualment permet imposar i normalitzar una situació, el poder en el seu sentit ple resideix allà on la força no és necessària, on les coses poden precisament “passar” sense cap conflicte visible ni previsible.

Aquest 36,5% del que parlàvem –i jo diria que es queda curt- no és cap acumulació “d’errors” o “d’anomalies” individuals, no és un percentatge d’amoralitat ni anormalitat, sinó una prova del bon funcionament de les relacions de confiança com sordina i matalàs de les relacions de violència. Quan parlem de violència ens referim també (i sobretot) a la no-violència de les formes d’assetjament i agressió sexual que no tenen per que produir-se en un escenari de cops o força física.

Allí on es produeix la violència sexual de manera normalitzada, ‘privada’ i invisible, és on té lloc un major nombre d’equívocs i a la sofisticació del llenguatge i les interpretacions. Serà interessant pensar que si la violència de gènere a les classes altes sempre ha tingut un component psicològic i respectuós amb els ‘modals’ estrictes de la societat, avui, la importància dels modals i les aparences es traslladen també a les classes mitjanes, que aprenen que en la no-violència de les bones formes s’hi amaga el secret de la decència i la distinció. O formulat d’una altra manera, la relació entre violència , subtilesa i bones maneres, que era patrimoni de les classes altes s’ha democratitzat.

A més, en el debat acadèmic i jo diria que fins i tot pel que fa a les controvèrsies privades al voltant de la violació marital, segueixen existint diferències –que recorden la infatigable i estèril discussió relativa a la humanitat del fetus i la legitimitat de l’avortament- sobre si és necessari o no forçar o penetrar, per així, definir l’agressió. D’alguna manera, aquesta postura que tracta d’analitzar el fet de manera aïllada, i que exigeix que per a definir una violació no només hi hagi un conflicte de drets sinó també una derrota física, requereix de dos figures: una persona forta i una persona dèbil.

Si fem memòria del cas de Nevenka Fernández, ex-consellera que va denunciar el 2001 l’Alcalde de Ponferrada per assetjament sexual, és antagònica la postura presa pel jutge al posar en dubte la narració dels fets feta per la denunciant peruè, i cito de memòria, “el aplomo con el que usted declara me indica que es una mujer fuerte y me cuesta imaginarla como una víctima”. En aquesta mateixa polèmica, el periodista Raúl del Pozo, tan moderat, tan progressista, entrava així a fer-hi cullerada: «A mi me parece que en esa oscura historia puede haber ocurrido de todo, pero el acoso sexual no es un diagnostico atinado, ni tampoco el de abuso de poder. Ella tiene ese poder del apogeo de la belleza que es mas poderoso que el de un alcalde»[1]

Tot i que ens endinsem en el terreny de la obvietat, em consta, per coneixement directe, com homes fràgils psicològicament o física mantenen una sòlida posició patriarcal i dominant, i de la mateixa manera em consta que dones fortes i intel·ligents, en determinats moments, han transigit o han callat davant d’agressions i relacions sexuals no desitjades.

Aquesta noció de persona forta i persona dèbil, molt ideològica, molt del model ideològic neoliberal, casa igualment amb el mite de la violència explícita i visible com la representació fonamental del domini, i amb la base d’un discurs que pretén relacionar competitivitat amb igualtat de gènere. Són conceptes que, amb un fort arrelament dins l’imaginari i les convencions morals, deformen fàcilment la realitat social de les relacions de poder, i l apropia visió del fet proper i quotidià.

Nova geografia per a velles relacions de confiança. Sense trencar en absolut amb el que expliquem i amb les velles estructures familiars i comunitàries, això que estem comentant es desplaça i adopta noves formes mentre els temps de vida estan cada cop més fora de l’àmbit privat, a la feina, a l’oci, a l’espai públic, o el ciberespai.

La nostra vida ha fet un salt des d’estar essencialment al voltant de casa en un sentit ampli, a una promiscuïtat mercantil des d’on es multipliquen les formes i els llocs de familiaritat en la mateixa mesura que es redueix la profunditat i el compromís. Donem lloc, aleshores, a una nova dimensió, una zona de grisos on conviuen la quotidianitat, la proximitat i el desconeixement mutu, que podem definir com de relacions de confiança i superficialitat. Això passa en mig d’un remolí de competitivitat i sense que s’hagi produït una transformació substancial de les relacions socials i de gènere. Podem afirmar que hem fet un salt però no hem fet cap ruptura, ni cap revolució, ni cap transformació més enllà de que hagin canviat els espais, els temps, les tècniques o les tecnologies. Així, malgrat la individualització generalitzada, el pla de vida i la destrucció de nombrosos aspectes dels llaços comunitaris, seguim trobant-nos en relacions de poder socials, sense que les modificacions de l’estatus jurídic de les dones en general, i l’accés a altres feines o altres opcions d’algunes dones, hagin fet moure un pel de la continuïtat de la dominació masculina.

Encara que a tots els discursos i a qualsevol de les retòriques (pública, privada, institucional o judicial), s’ha imposat un determinat sentit de “lo políticament correcte”, en realitat, no hi ha cap dada solvent i suficient a la que aferrar-se per parlar d’una disminució de la violència de gènere. I els que atribueixen l’increment del nombre d’assassinats de dones a mans de les seves parelles o ex-parelles i altres dades per l’estil s’equivoquen. La història i les relacions de poder no són tan “progressistes” com nosaltres.

Hem fet un bot i hem caigut potser més nus al mercat, però mediats per les mateixes relacions de poder. Això que en línies generals és la vida social convertida en guerra civil, en matèria de gènere, lluny d’indicar una disminució de la violència i les agressions sexuals, fa més que previsible el seu increment.

Antón Corpas
Text publicat al blog “mambo.pimienta.org”, 2006


[1] <<Acoso>>, El Mundo, (03.04.2001)

Per què parlem de sexisme als espais alliberats?

Posted in Gènere, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

Tercer article del dossier “Tijeras para todas”. Perquè per a construir una alternativa a aquest sistema, el primer pas és canviar nosaltres mateixes.

– Perquè vivim a una societat capitalista i patriarcal, basada en l’imperi del mascle sobre la dona, i hem estat educad.s en base a aquests valors. I perquè per a construir una alternativa a aquest sistema, el primer pas es canviar nosaltres mateix.s: la nostra concepció de la vida, les relacions, la sexualitat…La dificultat no està en teoritzar sobre el canvi, sinó en portar-ho a la pràctica. I això és precisament el que més costa.

– Perquè malgrat que som tots i totes les que combatem el capital, el feixisme i el sexisme (toma ya), encara hi ha alguns que compten més que algunes. Potser per costum, veterania o simple to de veu, a determinats llocs, assemblees, kafetes…s’escolta i es dóna més credibilitat a la veu d’aquests.

– Perquè no només volem alliberar espais, sinó també ments i actituds. I a les festes dels centres socials encara hi ha personal que s’allibera babosejant a les (no a els) de la barra per pur disfrute, o pitjor encara, perquè creu que és així com es lliga.

– Perquè no som les novies ni les companyes de, sinó que tenim prou entitat i personalitat per nosaltres mateixes. Però, al nostre alternatiu ambient, encara es parla de fulano com “aquell que és insubmís i està a tal col.lectiu” mentre s’oblida que fulana, a més de ser la seva parella, és tan insubmissa com ell però potser fa menys soroll.

– Perquè encara hi ha gent que creu que ser fort. Significa anar de dur. I s’avergonyeix de mostrar debilitat en públic o menysprea a l.s que ho fan. I prou repressió tenim a sobre com per reprimir-nos les llàgrimes o la tristesa perquè hi hagi qui no les considera revolucionàries.

– Perquè nosaltres mateix.s , que en teoria tractem de trencar amb els tòpics i rols establerts de família, parella, relacions…seguim reproduint en ocasions el mateix repartiment de rols, la incomunicació i la incomprensió entre homes i dones.

– Perquè a tot.s se’ns omple la boca de sexe segur, però encara es tristament cert que, en molts casos (parelles estables, obertes, esporàdiques, trios, nits boges i demés), aquesta responsabilitat bàsica està lluny de ser compartida per totes i tots, i la iniciativa continuem assumint-la les que podem quedar prenyades.

– Perquè mentre a fora la societat avança cap a una major repressió de la sexualitat de l.s nen.s i ens ven que les dones ens hem alliberat perquè ja podem ser militars i agressores enlloc d’agredides; mentre continua la desigualtat de sexes, l’homofòbia i, en definitiva, la perpetuació de rols sexistes; mentre seguim patint el sexisme fins i tot als espais alliberats, encara hi ha qui no veu l’antisexisme com una lluita col·lectiva, necessària i urgent. O no entén perquè algunes dones escollim trencar amb això obrint espais de debat, d’acció, de festa…per a nosaltres soles. Serà perquè tenim més urgència?

Aquest text vol recollir les impressions, debats i discussions que moltes de nosaltres mantenim diàriament sobre el sexisme entre la penya i creiem que reflecteix prou bé la nostra realitat. No es tracta de fer crítiques destructives, sinó de trencar amb el que ens imposen amb una mica d’autocrítica sincera i rient-nos de nosaltres mateix.s.

Salut i antisexisme!

Text escrit per LES TENSES, col·lectiu feminista del c.s.o. L’Hamsa, publicat al Infousurpa, 1998.

Trencant imaginaris, maltractadors políticament correctes

Posted in Gènere, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

Segon article del dossier “Tijeras para todas”. El dia a dia ens resistim a creure aquesta realitat i mantenim l’imaginari del monstre i de la dona desamparada.

L’imaginari creat al voltant dels maltractadors es construeix com un mite que els perfila com a éssers irascibles, toscos, amb problemes de drogues o alcohol, mancats d’habilitats socials, trastocats, fracassats i/o que han rebut maltractaments de petits: subjectes més enllà de la normalitat imaginable. Així les coses, les dones que inicien una relació amb ells haurien de saber o com a mínim intuir el que hauran d’aguantar, i, per tant podrien ser considerades parcialment responsables del seu propi maltractament.
La feina f’associacions d’ajuda mútua i de grups feministes d’arreu del planeta  ha aconseguit, en general, fer sortir a la llum aquest punt de vista. Gràcies a això, avui dia mantenir aquesta caracterització del maltractador als anàlisis teòrics o polítics està mal considerat i pot ser interpretat com una senyal d’ignorància i endarreriment cultural. Tot i això, aquesta imatge persisteix tot construint-se en una realitat que circula en la quotidianitat. Això comporta que, per exemple, quan descobrim que algú congut i respectat ha maltractat la seva parella, de manera quasi instantània tenim la necessitat de justificar, explicar…, tranquilitzar-nos pensant que potser va ser un atac de còlera o una anada d’olla, que l’agredida d’alguna manera va desencadenar o no va saber preveure la reacció…
La presentació des dels mitjans de comunicació de les notícies de maltractaments   gairebé sempre va acompanyada d’un reforç amb els testimonis de veïns que donen una mateixa versió: ningú podia sospitar de l’agressor, era una persona agradable, treballadora, simpàtica, educada, respectable i tota una llarga sèrie d’epítets per a definir un subjecte “perfectament normal” que inexplicablement ha emmalaltit. La incredulitat i la sorpresa d’aquests testimonis mostren com, tot i que les investigacions hagin demostrat amb claredat que no hi ha patrons que uneixin els maltracadors, en el dia a dia ens resistim a creure aquesta realitat i mantenim l’imaginari del monstre i la dona desemparada.

Contemporàniament, des dels àmbits polititzats, ja sigui des de partits o grups d’esquerra com des de moviments socials (MS), apareix un altre imaginari molt poc analitzat: creure que en el fons, els maltractadors són uns reaccionaris i les seves companyes, dones dèbils i sense recolzament social. Això comporta que, des dels àmbits activistes i/o d’extrema esquerra en els quals la igualtat de gènere és teòricament desitjada i duta a la pràctica  ens sentim d’alguna manera immunes o protehides. Desafortunadament, arran de la nostra experiència personal, d’anys de debats en col•lectius de feministes autònomes de diferents parts del món així com de xerrades i tertúlies informals entre amigues/activistes, ens trobem amb que aquest mite és completament fals. Així ho corroboren també les informacions recollides al treball de tesis de la Barbara: el 17,9% de les activistes de MS que van respondre a un qüestionari en xarxa afirmaven que en espais del moviment es produïen episodis d’abús (de forma no aïllada o en situacions borratxera-desfase) i un altre 26,4% afirmava que situacions d’aquest tipus es produeixen en casos aïllats o per part de gent d’un entorn més ampli.

Una altra confirmació la trobem en el cas de testimonis d’activistes xilenes que denuncien l’agressivitat que alguns guerrillers antipinochetistes descarreguen sobre les seves companyes, martiritzant-les: “Yo creo que el hombre en el tiempo de la dictadura fue sumamente combativo y otra cosa es que durante la dictadura el problema era Pinochet y todo su aparado represivo; además, en tiempo de dictadura aquí en Chile como que no había otros problemas, como que el único problema que había era Pinochet y producto de Pinochet la pobreza, la cesantía (además que no se hablaba) y este tipo de cosas, me entiendes. Y llega la democracia y tú te das cuenta de que un excelente dirigente es una mierda en su casa, golpea a su mujer, abusa de niños sexualmente.”  (GR1CH)*
Els exemples podrien ser molts i tots tristament idèntics entre ells. Creiem que els motius que porten a alguns activistes a ser violents amb les seves companyes són els mateixos que es donen en altres àmbits, així que no en interessa de manera particular el què els passa pel cap a aquests “supermilitants” maltractadors ni tampoc saber com poden viure en la contradicció d’una actitud pública politicalment correcta i una realitat de violència privada impressionant. El què sí volem començar a investigar són les característiques peculiars d’implementació i justificació d’aquestes situacions, atès que pensem que aquests actes se segueixin perpetuant amb freqüència i impunitat és responsabilitat nostra. Així es veu en un comunicat de l’Assemblea delle Compane Femministe di Roma – en resposta a un abús sexual i que, segons el nostre punt de vista podria estendre’s a qualsevol situació de violència de gènere i/o d’abús-: no només és còmplice qui defensa explícitament el violador sinó també qui, essent home o dona, fomentant dubtes, difonent veus, desacredita la paraula de les dones i crea un clima on els violadors segueixen mantenint la llibertat de moviment i passegen tranquils per la ciutat. Còmplice és també qui en nom de la ‘raó d’Estat’ i de la prioritat de la política deixa intactes i inalterades les condicions, els llocs, les dinàmiques en les quals ha ocorregut la violació. Còmplice és també qui transforma la violació darrere els murs domèstics en una simple “falta de tacte” d’un home cap a una dona particularment sensible, en la llei d’un àmbit privat on qualsevol límit està en suspens.

En aquest context, la segona afirmació esdevé particularment significativa ja que mostra les immenses dificultats que encara avui la lluita – en la teoria i en la pràctica- contra les discriminacions i violències de gènere sigui considerada com un element polític important en l’agenda dels MS.  En situar-se/ser situades en la suposada part privada de les relacions, prenen un valor subsidiari a diferència de la política dels espais públics.

Un element, com a molt, a ser tractat per “las feministas” com diu Micaela: “Cuando hay un colectivo de mujeres (…) todo lo que tiene que ver con el sexismo se deja en manos del colectivo (…) y el resto del mundo no tiene que preocuparse de nada porque ya lo harán ellas. Entonces a la gente que en el fondo menos le cala y menos le interesa esto del sexismo y del feminismo (…) le viene muy bien porque en su movimiento hay una imagen, «porque mi movimiento también es feminista porque están éstas para presentarla delante cuando haga falta», y el resto de las cosas pues se quedan igual que antes.   Per tant, ens interessa començar a pensar sobre aquestes qüestions sense ànim de respondre-les de manera definitiva: per què és tan complicat adonar-nos dels maltractaments que succeeixen al voltant nostre? Quines són les dinàmiques i processos que permeten mantenir impunement una doble faceta d’encantadors i maltractadors?Per què les dones feministes no són capaces de deixar aquests elements i fer conèixer a les demés la realitat de la seva vida privada?  Per què si elles comencen a parlar són poques les que estàn disposades a escoltar-les i creure-les? Escribim aquest text sabent que portarà cua, que generarà crítiques i polèmica però amb l’esperança que aquestes simples reflexions serveixin d’estímul pel debat i com a primer punt de suport a les companyes que estiguin passant per aquesta experiència.

Dediquem així aquestes línies a totes aquelles que han aconseguit sortir de situacions de violència de gènere, a totes les que han ajudat i, per suposat, a totes les que encara no han trobat les forces i el suport per fer-ho.

EL MITE DEL MASCLE I LA COHESIÓ DE GRUP

[Com podria un moviment?] movilitzar-se com una força política transformadora si no comença interrogant-se sobre els valors i les normes internament assumides que poden legitimar la dominació i la des-igualtat neutralitzant <<diferències>> particulars?

En primer lloc, volem remarcar com, desafortunadament, encara dins molts àmbits de l’activisme l’imaginari del ‘bon militant’ pren un caràcter quasi caricaturesc en algunes figures prototip.   D’una banda, tenim una representació extremadament semblant a la que del mateix donen els mitjans de comunicació: “jove, home blanc amb caputxa negra i propens a la violència” . Les seves característiques serien la força, la intrepidesa, la decisió, la gosadia i sobretot com diu Silvia , la possibilitat d’amagar totes les seves possibles contradiccions. D’altra banda, trobem el tipus intelectual, que es mostra com algú amb un bon bagatge de coneixements teòrics (o com a mínim, amb facilitat per aparentar-los), una forta capacitat de convicció, dots organitzatius i de comandament i tendència al lideratge. Tot i que aquest model  té actituds més sofisticades segueix mantenint dots de masculinitat clàssica ; podríem dir que mentre els primers s’apropen més a la idea establerta de masculinitat de classe social baixa, aquests darrers serien més aviat aristòcrates, més refinats però no per això menys perillosos en les seves actituds masclistes.

Tal com ho veiem nosaltres, l’assumpció de tots dos rols emmarcats en els canals de la masculinitat establerta pot desembocar en situacions de maltractament, en la seva vessant més física o intelectualitzada. De manera física, amb pallisses o intents de violacions (o baboseigs)               -ocasionals o continus-. De manera invisible, amb la creació de relacions de dependència, inferioritzant les companyes i fent-les creure que sense ells no són ningú.  Però no s’acaba aquí, les situacions de maltracte poden ser de difícil reconeixement quan el seu ‘protagonista’ no correspon a l’imaginari del maltractador, així, per exemple, ens ho mostra la campanya duta a terme per l’Asssociation contre les Violences faites aux Femmes au Travail,  en contra d’un professor universitari pro-feminista que segueix exercint sense problemes malgrat haver rebut diverses denúncies d’assetjament a les seves alumnes i col•laboradores. Per una altra banda, els grups d’activistes estan i/o se senten freqüentment amenaçats des de l’exterior i com a defensa tendeixen a buscar una cohesió interna que passa, amb massa freqüència, per una identificació identitaria i una reducció de les possibilitats de qüestionar qualsevol dinàmica interna de discriminació.  Sota aquestes circumstàncies pot ser que hi hagi resistències a reconèixer l’existència de maltractament per part d’un activista atès que això podria convertir el grup minoritzat en el blanc de crítiques d’altres espais externs. Probablement a aquest tipus de lògica respon, com a mínim en part, el vergonyós desenllaç de l’homicidi d’Hélène Legotien per part d’Althusser.

Per últim, el maltractador pot emparar-se i justificar-se pel perill (real o imaginari) que comporta el seu activisme, per la repressió que està rebent o ha rebut (com el cas dels activistes xilens mencionats abans) o podria rebre, o bé per l’estrés de la seva posició de superheroi etc. és a dir en una sèrie d’elements emprats per a justificar els seus atacs, per a reivindicar/exigir una atenció omnicomprensiva (ja que ho donen tot en la lluita, els és necessari ‘el descans del guerrer’) o finalment, per a acusar (expressa o latentment) de connivència amb el sistema repressor aquelles dones que no vulguin prestar-li aquests serveis, es queixin de maltractaments o intentin denunciar la situació.

Posem per cas que el maltractador troba raons per a justificar-se, però què passa amb l’entorn?, com es perceben aquestes dinàmiques? Aquest testimoni, recollit per les autores en una xerrada privada amb una companya i amiga (2005), deixa constància de la dificultat de reconèixer aquestes dinàmiques a partir de la seva experiència de dona maltractada i com a activista del mateix grup que la seva parella: Vaig tenir una llarga relació de maltractament amb un militant heroic, seductor, amb carisma. Aconseguia que tota crítica interna acabés convertint-se en un atac a la causa, però com qüestionar a qui de manera constant demostrava deixar-se la pell en l’intent, en la lluita? Com qüestionar a qui semblava tenir l’experiència i la lucidesa per a guiar la resta? Així es produïa el tomb mortal: qui criticava era culpable, la ‘gràcia’ era que s’arribés a percebre així. Tornava, en una carambola de mirall, la qüestió cap a l’altre, sempre més fràgil, sempre menys valent, menys heroic, menys compromès, més egoista… Aquesta persona es dedicava a atacar, seguint aquesta tècnica incògnita d’atac a les dones. Qui creuria doncs (entre elles, jo mateixa) que aquella persona fos un maltractador?

Així, criticar un ‘bon company’ té amb freqüència la contrapartida de rebre l’acusació d’estar fent el joc al sistema i de no entendre que hi ha problemàtiques més importants a les quals plantar cara, i les dones que s’hi ha atrevit han sigut silenciades, escarnides, ignorades, excloses, amenaçades i acusades de ser còmplices dels adversaris polítics. Fa pocs anys presenciarem un cas d’aquest tipus a Catalunya. Quan una activista va explicar la situació de maltractament que patia per part del seu ex-company, un activista reconegut, la resposta generalitzada va ser d’un alt grau d’escepticisme. Dins del moviment es van crear dos blocs enfrontats (qui la creien i recolzaven a ella i qui el creien i recolzaven a ell) i el pitjor de tot va ser que algunes de les persones es posicionaren només pel que havien sentit o per proximitat política amb l’activista en qüestió. Parlant amb algunes de les dones que van recolzar a l’activista “denunciant”, ens comentaven la sensació de tristesa, de soledat i de ràbia en veure com persones amb les quals havien compartit anys de militància antifeixista, anticapitalista, autogestionada, etc., podien mostrar-se tan inflexibles i tancades quan els discriminadors eren els seus propis amics. És obvi que, especialment, quan coneixem les persones implicades en una situació d’aquest tipus, mantinguem una certa precaució abans de formar-nos una idea precisa dels fets. Però ens sembla que potser les precaucions preses cap al subjecte ‘maltractador’ són desmesurades en comparació amb d’altres situacions. De fet, per exemple, en el cas que algú faci públic haver rebut una pallissa per part  d’altres divergències polñitiques, ningú posarà en dubte que això hagi succeït i la persona no haurà d’explicar milers de vegades a totes les particularitats dels fets en correcta i precisa successió, ni justificar per què el cop de puny rebut ha de ser considerat violent. En canvi, en el cas que una activista sigui maltractada per un activista es desenvolupa un fenomen si més no curiós: la dona que gosa ‘denunciar públicament’ abans de poder demostrar la ‘culpabilitat’ de l’altra persona primer ha de defendre’s de l’acusació de mentidera, rancorosa i histèrica (i tot i així, no sempre funciona, com per exemple detalla Rendueles). Amb freqüència hem sentit comentaris del tipus “si fos veritat i ella no tingués res a amagar vindria aquí al col•lectiu a explicar-nos exactament el que ha passat” o “de fet, podrien venir els dos, així en la confrontació sabríem qui té raó” que mostren una clara insensibilitat cap a les doloroses dinàmiques del maltractament i les dificultats per a superar-les. Ningú es plantejaria, per exemple, obligar un company que ha sigut torturat i/o violat per algun organisme repressor a relatar amb pels i senyals el què ha viscut davant de tots els grups a què es demana suport en una campanya de denúncia-solidaritat. Aquesta doble moral fa suposar tres fets de coses: la primera, que és fàcil reconèixer els errors dels ‘enemics’, però que la protecció del ‘nosaltres’ resulta encara molt forta; la segona, que encara les paraules de les companyes té menys credibilitat que les dels companys; i, la tercera, que el maltractament encara es percep com una experiència personal als espais privats i no com part d’un procés polític.

Quan a més a més els maltractes són de tipus psicològic, la situació es complica més encara, per la impossibilitat de ‘provar’ el que ha passat: no hi ha marques físiques i es tracta de situacions d’abús subtil que en ser resumides són també buidades dels matisos més cruents i devastadors. Així ho suggereix una companya de la Eskalera Karakola (sense data): “Un altre salt que s’ha de fer possible és l’atenció a la dona que ha sofert l’agressió (…) Primer, per entendre i aprendre com s’exoerimenta l’agressió (…) i no tenir por a l’intercanvi i al fantasma del morbo. Quan es produeixen agressions s’han de crear grups de suport, d’intermediació i de seguiment perquè un cop ocorreguda l’agressió, qui l’ha comesa segueix circulant per allà i té molta cosa a digerir.”
No invisibilitzar sinó saber, conèixer com se sent l’agredida, com defineix la violència i actua en contra seva, contra la violència del moment i contra la dels moments posteriors. Enganxar amb el ritme i les exigències de qui la viu. En aquest sentit, un intent d’encarar aquesta problemàtica tot reconeixent que encara tenim molt a aprendre (és un bon punt d’inici) són les recomanacions de la xarxa activista People Global Action Europe  davant de situacions de maltractament dins els col•lectius.

JO, DONA FORTA: SOLA ENTRE MOLTES

Una altre imatge a esfondrar per a una superació dels maltractaments dins els grups activistes és la que manté que una dona, per a ser feminista o per a no ser sexista ha d’haver superat totes les limitacions d’una cultura heteropatriarcal; que una dona alliberada ha d’assemblar-se a l’estereotip de l’home blanc modern: independent, forta, activa, segura de sí mateixa i a més, en el cas de les militants, exempta de contradiccions (per a un testimoni: Anònima, 2004). Aquest imaginari porta a activistes maltractades a tenir extremes dificultats a l’hora de reconèixer la seva dependència d’un home i la seva força per a sortir d’una situació abusiva. Així per exemple, ho remarca el testimoni d’aquesta activista nord-americana: la incomoditat associada a dir a la gent que has patit un abús, o com en el meu cas, que has estat en una relació abusiva, creix per les respostes que reps de la gent. En lloc de simpatitzar, molta gent es va mostrar decebuda amb mi. Mols cops em van dir que estaven “sorpresos” que “m’hagués ficat en aquella merda” perquè lluny de ser una “dona dèbil” era una dona “forta” i “política”.

D’alguna manera seguim sentint-nos culpables o inferiors pel fet d’estar suportant una situació d’aquest tipus i ens tanta vergonya com por admetre-ho. Tal com ho veiem nosaltres, aquesta característica ve donada per una mala comprensió –que volem denunciar aquí- del que és el feminisme. Ser feministes o ser una dona activista no implica, afortunadament, no necessitar suport de les nostres amigues i amics, ni ser completament autònoma ni haver de resoldre qualsevol problema únicament de forma individual. Encara més, desafortunadament, totes reproduïm formes de dependencia heteropatriarcal i algunes vegades ens comportem de manera sexista. Reconèixer limitacions i contradiccions, compartir els nostres malestars en el diàleg amb unes i altres, demanar ajuda, consells, suport, són pràctiques feministes que ens poden ajudar a créixer tant a nivell individual com de manera col•lectiva.
Trencar la imatge de dona forta i dura passi el que passi, vivim en les nostres múltiples facetes, performant-nos de manera diferencial segons les ocasions i el smoments, són pràctiques de subversió i desarticulació de l’heteropatriarcat que vol construir-nos com subjectivitats individualitzades.
Òbviament, abatre les barreres de la soledat (que poden existir encara que tinguem moltes amigues) i d’allò privat no és una tasca gens fàcil i, per suposat, no incumbeix exclusivament a les que estan en situació d’abús, sinó que hauria de ser una feina política i col•lectiva que ens impliqui a totes i tots per a deixar de ser, com deien, les còmplices del nostre silenci o ceguesa.
Les barreres –com hem anat assenyalant- són múltiples, i insistim, s’enforteixen en seguir considerant el maltractament com expressió de relacions privades. Així, davant de les seves manifestacions, ens trobem freqüentment amb una extrema indecisió i incertesa sobre les possibles accions a realitzar i tendim a assignar a la dona la responsabilitat última de la resposta a aquella situació com demostra l’extracte de l’entrevista feta a Paloma (Xile)*:
P: […] Yo quedé impactada con la actitud de un compañero que se llena la boca con lo de la igualdad social y el respeto mutuo. Anoche fuimos a comer pizza y su esposa […] pidió la pizza y […] no eran las que él quería […] y le dijo «pero cómo se te ocurre pedir esta huevada mala» y no comió y nos echó a perder toda la tarde porque él quería una pizza y la trató como un déspota…
B.: ¿Nadie dijo nada?
P.: No, o sea algunos de nosotros como que le dijimos ya […] pero no fue como algo «oye corta el juego». Es que también ella debería haberle parado los carros, pero se quedo callada y estuvo a punto de llorar entonces, como súper resignada.
Tot i algunes campanyes interessants, portades a terme generalment o almenys iniciades per col•lectius feministes en resposta a situacions concretes, el maltractament i, en concret, el que es produeix dins els espais del moviment, no ha sigut encara objecte explícit de debat polític profund en els moviments socials. Això ens porta a situacions d’enorme fragilitat i incertesa que es constitueixen en dificultats per a reconèixer i actuar. Com hem pogut contrastar a través de converses privades, en més d’una ocasió en les que col•lectius de feministes autònomes han iniciat campanyes de resposta davant agressions generalitzades per part d’algun activista, s’han enfrontat també a moltes contradiccions, dubtes i, òbviament, crítiques a mansalva que han resultat profundament doloroses. La manca de debat sobre el tema, les poques campanyes realitzades, el fort obstruccionisme al que s’han vist normalment abocades i el fet d’haver de provar formes incisives d’actuació però sense que aquestes despertin ruptures en el moviment, no ha permès desenvolupar línies d’intervenció.
Això, a part de requerir moltes energies, converteix a vegades les campanyes en poc efectives. Per exemple, a Catalunya, fa uns anys, una dona va explicar la situació que estava vivint i no va haver-hi capacitat de protegir-la tot recolzant-la en aquella situació. Finalment, aquesta activista no va tenir més remei que denunciar el maltractador al sistema judicial essent acusada de “traidora”.
Ens preguntem: com es poden jutjar les actuacions de les persones pel fet de demanar ajuda externa, si no som capaces d’assumir col•lectivament la responsabilitat en la solució del problema?

ALGUNES REFLEXIONS DE CONCLUSIÓ
Quina és la finalitat d’aquest escrit? Simplement la de servir per a mirar cap a nosaltres i cap a les nostres companyes, per a que s’acabi amb les dinàmiques de maltractaments i que juntes puguem arraconar als qui es creuen amb dret a dur-los a terme.
Esperem que generi polèmica, que el maltractament sigui considerada una qüestió política davant la qual hem de posicionar-nos i davant la qual haguem d’actuar.
Voldríem que les activistes que passen per aquesta experiència no se sentissin soles, ni poc feministes pel què els està passant, que descobreixin que és una cosa que passa més del que se’n parla i que la solució ha de ser col•lectiva. Per això cal trobar forces per a parlar-ne, compartir la experiència de maltractament amb una amiga és un primer pas per a sortir-ne. D’altra banda, esperem que quan una dona llenci senyals del què està passant, les persones que tingui a la vora intentin percebre-les i, a partir d’això, li puguin oferir el recolzament necessari, sense que sorgeixin  mostres de rebuig, judicis i atacs, ans al contrari, que hi hagi una capacitat d’escoltar i de respecte cap a ella.
Tot i que ens sembli exagerada la expressió “cada home és un maltractador en potència”, és important reivindicar que l’imaginari del maltractador amb el qual iniciàvem aquest text ens desvia de la possibilitat de reconèixer l’abús en totes les seves formes i expressions. Esperem a més que s’entengui que, tot i que “reconeguts activistes” puguin ser maltractadors físics o psicològics, en realitat, qui maltracta no es ni pot ser un company.
Ser capaces de veure més enllà de la imatge, d’allò aparent i desarticular els imaginaris de gènere, així com els que circulen al voltant de les ‘identitats militants’ és –segons el nostre punt de vista- una pràctica necessària contra les violències de gènere.

Text publicat a Estado de wonderbra: Entretejiendo narraciones feministas sobre las violencias de género, Barbara Biglia y Conchi San Martín (coords.), Barcelona, Virus, (2007)

Referències bibliogràfiques:
– ALFAMA, E. y MIRÓ, N. (coords.) (2005): Dones en moviment. Un anàlisis de gènere de la lluita en defensa de l’Ebre. Valls: Cossetània.
– ALLDRED, P. (2002): «Thinking globally, acting locally: women activists’ accounts». Feminist review, 70, pp. 149-163.
– ANÓNIMA (2004): «Amor y Respeto, ¿si no qué?». Mujeres Preokupando, 4, pp. 46-48.
– APFELBAUM, E. (1989): «Relaciones de dominación y movimientos de liberación. Un análisis del poder entre los grupos». En J. F. Morales y C. Huici (eds.): Lecturas de Psicología Social. Madrid: UNED, pp. 261-297.
– ASSEMBLEA DELLE COMPAGNE FEMMINISTE DI ROMA (2000): La cultura dello stupro é viva e lotta insieme a noi. En http://www.tmcrew.org/-sessism /assfemmroma.html.
– BIGLIA, B. (2003): «Modificando dinámicas generizadas. Estrategias propuestas por activistas de Movimientos Sociales mixtos». Athenea Digital,
4. http://antalya.uab.es/athenea/num4/biglia.pdf. (2005): Narrativas de mujeres sobre las relaciones de género en los movimientos sociales. Tesis doctoral.BRAH, A. (2004-1992 begin_of_the_skype_highlighting              2004-1992      end_of_the_skype_highlighting: «Diferencia, diversidad, diferenciación». En b. hooks, A. Brah y otras (2004): Otras inapropiables. Feminismos desde las fronteras. Madrid: Traficantes de sueños, pp. 107-136.
– COMPAGNI DEL CENTRO SOCIALE «MACCHIA ROSSA» MAGLIANA (2001): Sulla violenza sessuale. Documento del CSOA Macchia Rossa di Roma,http://www.tmcrew.org/sessismo/macchiarossa.html.
– ESKALERA KARAKOLA (Desde la) (sin fecha): Espacios Okupados, espacios con cuidado, HYPERLINK “http://www.sindominio.net/karakola/agresion_labo.htm”http://www.sindominio.net/karakola/agresion_labo. htm.
– NOPPER, T. K. (2005): Activist Scenes are no Safe space for Women: on abuser of activist women by activist men. En http://www.melbourne.indymedia.org/news/2005/02/87132_comment.php.
– PGA (2005): In case of physical or psychological violence. En http://www.- all4all.org/2004/12/1362.shtml.
– SUBBUSWAMY, K. y PATEL, R. (2001): «Cultures of domination: Race and gender in radical movements». En K. Abramsky (ed.) Restructuring and Resistences. Diverse voices of struggle in Western Europe, publicacióndel autor, pp. 541-3.
– WATCH TOWER BIBLE AND TRACT SOCIETY OF PENNSYLVANIA
(2001): «Indicadores de riesgo. Ayuda para la mujer maltratada». Despertad!, 8 de noviembre de 2001. También en http://www.watchtower.org/languages/espanol/library/g/2001/11/8/article_02.htm.

Barbara Biglia i Conchi San Martín

El feminisme no és un “tema de dones”

Posted in Gènere, Uncategorized on 25 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

Primer article del dossier “Tijeras para todas”. No n’hi ha prou amb una acceptació creixent cap a d’altres pràctiques no heterosexuals.

Cap opció és neutra, innòcua; el silenci és còmplice dels privilegis d’unes poques. No n’hi ha prou amb una acceptació creixent cap a d’altres pràctiques no heterosexuals. Sinó que hem de desmuntar tota la cultura i simbologia heterosexista imperant.

Una de les premisses bàsiques de la lluita feminista, tal com succeeix en d’altres lluites què s’organitzen a partir de les necessitats d’un grup oprimit per causa d’alguna de les seves característiques (color de pell, sexe, ètnia, edat, opció sexual, classe social, situació legal-vital respecte els papers que regulen la immigració, la feina, la llibertat física…) és el fet que la concreció dels seus interessos, la determinació de les seves estratègies polítiques, es decideixen per les persones que són sotmeses a aquestes relacions de d’ opressió-dominació-explotació, en el cas del feminisme, són les dones.

És en la fixació dels rols en la relació clàssica de dominació establerta entre “amo-esclau” on la masculinitat (encarnada per homes de carn i ossos, al llarg de tota la història, però tractant-se d’un model, d’un arquetip viril de dominació que pot adoptar qualsevol persona escollint algun tret d’aquest model) és la construcció dominant i la feminitat és “la resta”, allò negat i exclòs de tota una economia ja no només material sinó també (i de manera més profunda), significant, cultural i simbòlica. Lévi-Strauss defineix el moment inaugural de la cultura amb l’aparició i la gestació del llenguatge simbòlic basat en l’intercanvi de dones com a objectes entre els homes de diferents tribus-famílies (parentela), així doncs, es formalitza la ‘objectualització’ de les dones a la cultura occidental. [1]

Encara avui, aquesta explicació bàsica de la necessitat d’auto-organitzar-se les persones sotmeses a aquesta reacció dialèctica de poder costa que sigui acceptada i respectada entre els homes i algunes dones, companyes  en altres lluites. La incomprensió i, encara pitjor; aquesta falta de respecte, la patim moltes dones que apostem per espais-grups-moments de dones, no mixtes. Algú no respectaria el dret dels negres a auto-organitzar-se per combatre el racisme després dels fets de Nova-Orleans? I això ja no sorprendria sinó que resultaria totalment molest.

En lloc de crear xarxes on la comunicació pugui fluir de manera transparent, sense obstacles i on es produeixin transvasaments de coneixement de forma horitzontal, ens dediquem a fer política de ‘mercadillo’, en la qual la que crida més triomfa o a tenir diàlegs fluids als bars per a criticar la gent que no hi és sense importar-nos una merda estar generant debats improductius [enlloc d’altres] enriquidors per a totes, des de les diferències i les divergències.

D’altra banda, l’obvietat que pot arribar una persona clara i audaç (i això és directament proporcional a l’interès que cadascuna hi posi), és que el sistema encarregat principalment de produir i mantenir la jerarquia desigual entre els gèneres (relació de dominació explicada i documentada a mansalva a tants documents, disponibles a tota persona que mostri un xic d’interès) això és, el PATRIARCAT, és un problema què ens afecta a totes (totes hem sigut socialitzades com homes o dones) i que, per tant, serem capaces de transformar (o destruir) aquest sistema si anem prenent consciència dels mecanismes que han operat per a conformar la nostra feminitatmasculinitat tothora que perpetuen la dominació patriarcal.

Per tant, l’anàlisi de l’especificitat del rol masculí també ha de ser analitzat i desmuntat pels seus protagonistes que “inconscientment” el reprodueixen a diari, els homes haurien de deixar de trivialitzar sobre la magnitud d’aquest tema amb el clàssic “jo ja m’ho he currat”. Les possibles aliances vindran donades per aquesta empenta i treball col·lectiu, tant per separat com barrejades, i serà el què permetrà anar creant per nosaltres mateixes xarxes de comunicació i de suport per lluitar contra el patriarcat repugnant.

En el cas de les dones, la feminitat, tal i com avui la coneixem, representa la manera com arribem a desitjar la dominació masculina, que no està en cap cas a favor dels nostres interessos (com a subjectes autònoms), [la feminitat és] l’adiestrament per erotitzar aqueix joc de dominació masculina, d’accés sexual (econòmic, social) dels homes envers les dones. La feminitat i la masculinitat es construeixen per a ser rols complementaris i necessaris, i el mite de l’amor romàntic i autèntic s’apropia i regula els únics codis eròtics i sexuals acceptats. La heterosexualitat normativa és el producte òptim de la obligació de ser ‘vertaderament’ un home o una dona.

I no parlem de pràctiques sexuals concretes, sinó de la ‘heterosexualitat’ com institució política i social que estructura la societat (amb unions de parella monogàmica, família, propietat privada… fins i tot s’ha ampliat aquesta estructura amb les unions de parelles del mateix sexe, fet que respon més aviat a la pròpia flexibilitat del sistema per assimilar les noves necessitats –o possibles subversions- que a canvis profunds. Desvetllar els mecanismes que operen a un nivell individual i social per constrènyer el nostre potencial eròtic dins la opció heteronormativa és una tasca de totes, repeteixo, al marge de les nostres opcions sexuals temporals concretes, i en aquest sentit la feina que manca per fer és infinita, doncs mentre la (hetero)sexualitat segueixi essent assumida acríticament com ‘normalitat’, seguirà existint “la resta” per a les desheredades dels privilegis lesbo-homo-transfobs i serem condemnades a ser “anormals”, rares, les altres… Les estructures  profundes del patriarcat no canviaran, només es veuran modificades per a ser més eficaces ja que no busquen generar tolerància cap a la diferència, només podran fer-ho en l’exercici dinamitador d’aquestes construccions socials que ens estructuren en normals-anormals, dona-home, femení-masculí, heterosexuals-lesbianes-homosexuals…

Cap opció fou neutra, innòcua; el silenci sempre és còmplice dels privilegis, d’unes poques. No n’hi ha prou amb certa ‘acceptació’ creixent envers altres pràctiques no heterosexuals, sinó que cal desmuntar tota la cultura i simbologia imperant patriarcal (i heterosexista). Per suposat, aquest sistema d’opressió específic cap a les dones com a grup oprimit no defineix la nostra posició de subjectes en lluita des del victimisme passiu i ploraner (tot i que sobren els motius per plorar), sinó que a partir de l’exercici de consciència de la nostra realitat psico-social com a ‘dones’, ens bolquem a una activitat creadora, on articulem les estratègies de lluita a partir de les nostres subjectivitats, on a més de la divisió entre feminitat-masculinitat, també hi operen altres eixos de poder com són; la classe social, la opció sexual, el color de la pell, els pobles que pertanyem… Es pot anomenar aquest sistema com ‘hetero-patriarcat-capitalisme’.

Però a mi, el que realment em preocupa (el motiu principal d’aquest text) és l’ausència ‘misteriosa’ de responsabilitat individual (i per suposat col·lectiva) a l’hora de plantar cara i assumir l’exercici de fer conscients aquests processos que actuen en la creació de les nostres subjectivitats, doncs tal com qüestionem els processos de socialització que de petites ens situen en l’egoisme individualista, en el consum compulsiu, en la competitivitat i la lluita per el poder, també ens eduquem en la feminitat i en la masculinitat, però aquestes construccions carregades d’interessos ideològics les deixem passar per ‘naturals’ o ‘normals’ i no les qüestionem en absolut (com passa també amb la ‘naturalitat’ de la heterosexualitat). Podríem afegir que aquest procés d’autocrítica conscient es realitza des de l’alegria de sentir-nos mestresses de nosaltres mateixes, des del respecte a una mateixa i als processos de les altres, des d’escoltar i el recolzament mutu, i no des del sacrifici i el què diran, no es tracta de negar el desig, la eròtica, la sexualitat.

No era la separació entre vida i política el que ens caracteritzava als moviments autònoms? No són els centres socials i altres espais col·lectius una aposta per l’experimentació a les nostres vides en quant a noves maneres de socialitzar-nos, noves maneres d’encarar el consum, el treball assalariat i esclavitzant, la indústria de la cultura totalitzadora i homogeneïtzant, la generació de pensament crític i nous models de vida, de noves estratègies de lluita i denúncia…? No critiquem tant la política del ‘temps d’oci’ després de la feina i les atencions familiars, la que no té en compte els processos concrets i materials que operen en les nostres experiències?

És des del plaer per a revolucionar els micro-elements que ordenen la vida existent on les feministes (ja als anys 70) apostaren per allò de “lo personal és polític”: recobrar la materialitat de la política per pensar-la com un continu d’elements que juguen un paper important dins la propia vida. D’aquí ve plantejar-se qüestions que tradicionalment es passaven per alt i que tenen a veure amb la educació, amb la sexualitat, amb la conformació dels cossos, tant el sistema sexe/gènere/desig com l’imaginari social, com la cura, la sostenibilitat de la vida, amb el mateix oci. El caràcter subversiu d’aquest plaer en polititzar allò quotidià integrat a les nostres vides, sobretot en la lluita feminista i la feina d’alguns grups de dones en parlar i desvetllar l’univers d’allò personal’, s’ha vist depreciat moltes vegades per certes lectures que les relegaven a la mística de la feminitat.

Què té això de dolent? la feina ha sigut i és, entre altres coses, fer prendre consciència de manera col·lectiva les estructures socials i psicològiques que ens han conformat en la feminitat, desvetllar els desigs i temors que des d’ella es generen. Amb el gest altiu del “em cago”, es despreciava el potencial subversiu de qüestionar quins són els mecanismes de producció del desig i quines són les possibles transformacions col·lectives del mateix.

Aquestes incomprencions, incomunicacions o ‘males ombres’ han dut a menysprear el contagi que el feminisme estava produint en la manera d’entendre la política en altres espais, l’embranzida en transformar tota política que no tingués en compte de manera transversal qüestions com la sexualitat, la educació, les actituds quotidians, els rols socials, el llenguatge o les relacions afectives. Així com també han desplaçat les propostes feministes a epígrafs terribles com “la qüestió de la dona” o “el tema de la dona” deixant ben clar que no interessa la feina feta per les feministes (si és que s’ha tingut en compte en algun realment) Qui dius que el feminisme ja no té vigència, que la seva lluita està passada?

En aquests temps de crisi de les velles estratègies dels moviments socials davant les incessants transformacions de les societats postindustrials i globalitzants, malgrat la dificultat que ens suposa trencar amb una certa ‘moralitat antagonista’ que sembla situar-nos sempre fora i contra tot (el conegut gueto alternatiu, autorreferencial, autocomplaent i les seves normes sobre el que està bé i el que està malament) i la creació de projectes i models de vida en lluita que vagin més enllà de les dinàmiques d’acció-reacció o d’atac-resposta, no han d’acabar amb la voluntat subversiva per transformar les nostres vides des de l’alegria, el plaer i el desig col·lectiu i és aquí on penso que la feina feminista segueix sent una eina molt valuosa i gens menyspreable per a entendre’ns una mica més tothora que s’entén aquest món-presó altament tecnificat i dinàmic on (sobre)vivim.

Sent sinceres, si no volem implicar-nos en projectes col·lectius que qüestionin aquest sistema en qualsevol de les seves produccions, almenys deixem de llençar-nos pedres les unes a les altres i aprenguem a respectar-nos de debò d’una vegada ja que certes actituds de menyspreu (ja no només d’incomprensió) són totalment reaccionàries perquè intenten boicotejar qualsevol intent de resposta o actitud transformadora que qüestioni aquest sistema, en qualsevol de les seves manifestacions.  Cap lluita és més important que una altra, acabem amb el mite de la jerarquització de lluites que segueix reproduint la divisió entre allò públic i allò privat, donant prioritat molts cops a l’urgent abans que a allò realment important.        _____ El feminisme viu! La lluita continua!!! _____


[1] Lévi-Strauss, Las estructuras elementales del parentesco, (1949)

Calendari d´actes 3a setmana d´octubre al CSO

Posted in Calendari, Uncategorized on 19 Octubre 2010 by CSO la Gordíssima

DILLUNS- 18 – Octubre – Assemblea Oberta del CSO (21h)

DIJOUS- 21 – Octubre – Assemblea Oberta del Comité de vaga de St. Andreu (19h)

DIJOUS- 21 – Octubre – Cafeta + Tapes de la Revista Barrio (18h-24h)

DIJOUS- 21 – Octubre – Paradeta de la Distribuidora la Llima (19h-22h)

DIVENDRES-21 – Octubre – Jornada de curro al CSO (10:30h)

DIVENDRES- 22 – Octubre – Cafeta del programa “Txanquete ha muerto” de Ràdio Bronka (19h-24h)

DISSABTE- 23 – Octubre – Cafeta Antirrepresiva + festeta amb PD´s (19h-24h)