El feminisme no és un “tema de dones”

Primer article del dossier “Tijeras para todas”. No n’hi ha prou amb una acceptació creixent cap a d’altres pràctiques no heterosexuals.

Cap opció és neutra, innòcua; el silenci és còmplice dels privilegis d’unes poques. No n’hi ha prou amb una acceptació creixent cap a d’altres pràctiques no heterosexuals. Sinó que hem de desmuntar tota la cultura i simbologia heterosexista imperant.

Una de les premisses bàsiques de la lluita feminista, tal com succeeix en d’altres lluites què s’organitzen a partir de les necessitats d’un grup oprimit per causa d’alguna de les seves característiques (color de pell, sexe, ètnia, edat, opció sexual, classe social, situació legal-vital respecte els papers que regulen la immigració, la feina, la llibertat física…) és el fet que la concreció dels seus interessos, la determinació de les seves estratègies polítiques, es decideixen per les persones que són sotmeses a aquestes relacions de d’ opressió-dominació-explotació, en el cas del feminisme, són les dones.

És en la fixació dels rols en la relació clàssica de dominació establerta entre “amo-esclau” on la masculinitat (encarnada per homes de carn i ossos, al llarg de tota la història, però tractant-se d’un model, d’un arquetip viril de dominació que pot adoptar qualsevol persona escollint algun tret d’aquest model) és la construcció dominant i la feminitat és “la resta”, allò negat i exclòs de tota una economia ja no només material sinó també (i de manera més profunda), significant, cultural i simbòlica. Lévi-Strauss defineix el moment inaugural de la cultura amb l’aparició i la gestació del llenguatge simbòlic basat en l’intercanvi de dones com a objectes entre els homes de diferents tribus-famílies (parentela), així doncs, es formalitza la ‘objectualització’ de les dones a la cultura occidental. [1]

Encara avui, aquesta explicació bàsica de la necessitat d’auto-organitzar-se les persones sotmeses a aquesta reacció dialèctica de poder costa que sigui acceptada i respectada entre els homes i algunes dones, companyes  en altres lluites. La incomprensió i, encara pitjor; aquesta falta de respecte, la patim moltes dones que apostem per espais-grups-moments de dones, no mixtes. Algú no respectaria el dret dels negres a auto-organitzar-se per combatre el racisme després dels fets de Nova-Orleans? I això ja no sorprendria sinó que resultaria totalment molest.

En lloc de crear xarxes on la comunicació pugui fluir de manera transparent, sense obstacles i on es produeixin transvasaments de coneixement de forma horitzontal, ens dediquem a fer política de ‘mercadillo’, en la qual la que crida més triomfa o a tenir diàlegs fluids als bars per a criticar la gent que no hi és sense importar-nos una merda estar generant debats improductius [enlloc d’altres] enriquidors per a totes, des de les diferències i les divergències.

D’altra banda, l’obvietat que pot arribar una persona clara i audaç (i això és directament proporcional a l’interès que cadascuna hi posi), és que el sistema encarregat principalment de produir i mantenir la jerarquia desigual entre els gèneres (relació de dominació explicada i documentada a mansalva a tants documents, disponibles a tota persona que mostri un xic d’interès) això és, el PATRIARCAT, és un problema què ens afecta a totes (totes hem sigut socialitzades com homes o dones) i que, per tant, serem capaces de transformar (o destruir) aquest sistema si anem prenent consciència dels mecanismes que han operat per a conformar la nostra feminitatmasculinitat tothora que perpetuen la dominació patriarcal.

Per tant, l’anàlisi de l’especificitat del rol masculí també ha de ser analitzat i desmuntat pels seus protagonistes que “inconscientment” el reprodueixen a diari, els homes haurien de deixar de trivialitzar sobre la magnitud d’aquest tema amb el clàssic “jo ja m’ho he currat”. Les possibles aliances vindran donades per aquesta empenta i treball col·lectiu, tant per separat com barrejades, i serà el què permetrà anar creant per nosaltres mateixes xarxes de comunicació i de suport per lluitar contra el patriarcat repugnant.

En el cas de les dones, la feminitat, tal i com avui la coneixem, representa la manera com arribem a desitjar la dominació masculina, que no està en cap cas a favor dels nostres interessos (com a subjectes autònoms), [la feminitat és] l’adiestrament per erotitzar aqueix joc de dominació masculina, d’accés sexual (econòmic, social) dels homes envers les dones. La feminitat i la masculinitat es construeixen per a ser rols complementaris i necessaris, i el mite de l’amor romàntic i autèntic s’apropia i regula els únics codis eròtics i sexuals acceptats. La heterosexualitat normativa és el producte òptim de la obligació de ser ‘vertaderament’ un home o una dona.

I no parlem de pràctiques sexuals concretes, sinó de la ‘heterosexualitat’ com institució política i social que estructura la societat (amb unions de parella monogàmica, família, propietat privada… fins i tot s’ha ampliat aquesta estructura amb les unions de parelles del mateix sexe, fet que respon més aviat a la pròpia flexibilitat del sistema per assimilar les noves necessitats –o possibles subversions- que a canvis profunds. Desvetllar els mecanismes que operen a un nivell individual i social per constrènyer el nostre potencial eròtic dins la opció heteronormativa és una tasca de totes, repeteixo, al marge de les nostres opcions sexuals temporals concretes, i en aquest sentit la feina que manca per fer és infinita, doncs mentre la (hetero)sexualitat segueixi essent assumida acríticament com ‘normalitat’, seguirà existint “la resta” per a les desheredades dels privilegis lesbo-homo-transfobs i serem condemnades a ser “anormals”, rares, les altres… Les estructures  profundes del patriarcat no canviaran, només es veuran modificades per a ser més eficaces ja que no busquen generar tolerància cap a la diferència, només podran fer-ho en l’exercici dinamitador d’aquestes construccions socials que ens estructuren en normals-anormals, dona-home, femení-masculí, heterosexuals-lesbianes-homosexuals…

Cap opció fou neutra, innòcua; el silenci sempre és còmplice dels privilegis, d’unes poques. No n’hi ha prou amb certa ‘acceptació’ creixent envers altres pràctiques no heterosexuals, sinó que cal desmuntar tota la cultura i simbologia imperant patriarcal (i heterosexista). Per suposat, aquest sistema d’opressió específic cap a les dones com a grup oprimit no defineix la nostra posició de subjectes en lluita des del victimisme passiu i ploraner (tot i que sobren els motius per plorar), sinó que a partir de l’exercici de consciència de la nostra realitat psico-social com a ‘dones’, ens bolquem a una activitat creadora, on articulem les estratègies de lluita a partir de les nostres subjectivitats, on a més de la divisió entre feminitat-masculinitat, també hi operen altres eixos de poder com són; la classe social, la opció sexual, el color de la pell, els pobles que pertanyem… Es pot anomenar aquest sistema com ‘hetero-patriarcat-capitalisme’.

Però a mi, el que realment em preocupa (el motiu principal d’aquest text) és l’ausència ‘misteriosa’ de responsabilitat individual (i per suposat col·lectiva) a l’hora de plantar cara i assumir l’exercici de fer conscients aquests processos que actuen en la creació de les nostres subjectivitats, doncs tal com qüestionem els processos de socialització que de petites ens situen en l’egoisme individualista, en el consum compulsiu, en la competitivitat i la lluita per el poder, també ens eduquem en la feminitat i en la masculinitat, però aquestes construccions carregades d’interessos ideològics les deixem passar per ‘naturals’ o ‘normals’ i no les qüestionem en absolut (com passa també amb la ‘naturalitat’ de la heterosexualitat). Podríem afegir que aquest procés d’autocrítica conscient es realitza des de l’alegria de sentir-nos mestresses de nosaltres mateixes, des del respecte a una mateixa i als processos de les altres, des d’escoltar i el recolzament mutu, i no des del sacrifici i el què diran, no es tracta de negar el desig, la eròtica, la sexualitat.

No era la separació entre vida i política el que ens caracteritzava als moviments autònoms? No són els centres socials i altres espais col·lectius una aposta per l’experimentació a les nostres vides en quant a noves maneres de socialitzar-nos, noves maneres d’encarar el consum, el treball assalariat i esclavitzant, la indústria de la cultura totalitzadora i homogeneïtzant, la generació de pensament crític i nous models de vida, de noves estratègies de lluita i denúncia…? No critiquem tant la política del ‘temps d’oci’ després de la feina i les atencions familiars, la que no té en compte els processos concrets i materials que operen en les nostres experiències?

És des del plaer per a revolucionar els micro-elements que ordenen la vida existent on les feministes (ja als anys 70) apostaren per allò de “lo personal és polític”: recobrar la materialitat de la política per pensar-la com un continu d’elements que juguen un paper important dins la propia vida. D’aquí ve plantejar-se qüestions que tradicionalment es passaven per alt i que tenen a veure amb la educació, amb la sexualitat, amb la conformació dels cossos, tant el sistema sexe/gènere/desig com l’imaginari social, com la cura, la sostenibilitat de la vida, amb el mateix oci. El caràcter subversiu d’aquest plaer en polititzar allò quotidià integrat a les nostres vides, sobretot en la lluita feminista i la feina d’alguns grups de dones en parlar i desvetllar l’univers d’allò personal’, s’ha vist depreciat moltes vegades per certes lectures que les relegaven a la mística de la feminitat.

Què té això de dolent? la feina ha sigut i és, entre altres coses, fer prendre consciència de manera col·lectiva les estructures socials i psicològiques que ens han conformat en la feminitat, desvetllar els desigs i temors que des d’ella es generen. Amb el gest altiu del “em cago”, es despreciava el potencial subversiu de qüestionar quins són els mecanismes de producció del desig i quines són les possibles transformacions col·lectives del mateix.

Aquestes incomprencions, incomunicacions o ‘males ombres’ han dut a menysprear el contagi que el feminisme estava produint en la manera d’entendre la política en altres espais, l’embranzida en transformar tota política que no tingués en compte de manera transversal qüestions com la sexualitat, la educació, les actituds quotidians, els rols socials, el llenguatge o les relacions afectives. Així com també han desplaçat les propostes feministes a epígrafs terribles com “la qüestió de la dona” o “el tema de la dona” deixant ben clar que no interessa la feina feta per les feministes (si és que s’ha tingut en compte en algun realment) Qui dius que el feminisme ja no té vigència, que la seva lluita està passada?

En aquests temps de crisi de les velles estratègies dels moviments socials davant les incessants transformacions de les societats postindustrials i globalitzants, malgrat la dificultat que ens suposa trencar amb una certa ‘moralitat antagonista’ que sembla situar-nos sempre fora i contra tot (el conegut gueto alternatiu, autorreferencial, autocomplaent i les seves normes sobre el que està bé i el que està malament) i la creació de projectes i models de vida en lluita que vagin més enllà de les dinàmiques d’acció-reacció o d’atac-resposta, no han d’acabar amb la voluntat subversiva per transformar les nostres vides des de l’alegria, el plaer i el desig col·lectiu i és aquí on penso que la feina feminista segueix sent una eina molt valuosa i gens menyspreable per a entendre’ns una mica més tothora que s’entén aquest món-presó altament tecnificat i dinàmic on (sobre)vivim.

Sent sinceres, si no volem implicar-nos en projectes col·lectius que qüestionin aquest sistema en qualsevol de les seves produccions, almenys deixem de llençar-nos pedres les unes a les altres i aprenguem a respectar-nos de debò d’una vegada ja que certes actituds de menyspreu (ja no només d’incomprensió) són totalment reaccionàries perquè intenten boicotejar qualsevol intent de resposta o actitud transformadora que qüestioni aquest sistema, en qualsevol de les seves manifestacions.  Cap lluita és més important que una altra, acabem amb el mite de la jerarquització de lluites que segueix reproduint la divisió entre allò públic i allò privat, donant prioritat molts cops a l’urgent abans que a allò realment important.        _____ El feminisme viu! La lluita continua!!! _____


[1] Lévi-Strauss, Las estructuras elementales del parentesco, (1949)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: