Geometria, ideologia i geografia de les relacions de confiança: apunts sobre violències de gènere

¡Quart article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. El poder és molt més i és habitualment molt diferent de la imatge de la empenta, la bufetada, la sang o els cops.

Geometria de la confiança i del Dret.

Si agafem el refrany “les parets parlen”, el denominat saber popular per a referir-se a una veritat enganya. Les parets senten, les parets veuen i les parets saben, però generalment, les parets callen molt del que podrien dir. Les parets tenen veu, vista i oïda, fins i tot són sensibles al tacte, però normalment prefereixen tancar els ulls, mossegar-se la llengua o apartar-se de tu.

Hi ha un espai de dret que es defineix, es construeix, es destrueix o es transforma en les relacions de confiança: familiars i comunitària (veïnals, amistoses, laborals…). D’aquí emana una educació social i de gènere, una educació política i una educació sentimental, perquè no només cal aprendre quin és el teu lloc i la teva funció, on decideixes i on t’inhibeixes, sinó també cal aprendre com sentir, per a ser i per a sobreviure. Així un home que mai “forçaria la dona d’un altre” ho fa sense objeccions amb la pròpia, una dona que es defendrà amb ungles i dents d’un “estrany” soportarà estoica la violació del seu “propi marit”, el mateix noi que amenaça a un altre per assetjar “la seva germana” es donarà a sí mateix la potestat per acorralar “aquell cos”, o una mare pot callar el crit al cel per una agressió sempre que l’agressor sigui “el teu germà”.

Per això cal aprendre a sentir un fet idèntic de maneres diferents.

Aquesta és la geometria de confiança i el Dret que, quan passa de la família a la familiaritat, es torna geometria variable. Aleshores la veritat pot ser paranoia, la ràbia o el temor susceptibilitat i la proximitat en lloc d’acostar, distancia. No és estrany que quan una dona denuncia l’assajament o l’agressió d’un bon veí o un bon amic ella acabi a la forca o marcada, per activa o per passiva, com un problema. De la mateixa manera, els fets que llegits en paper o vistos a través de la pantalla de la televisió, són injustificables i indignants, seran relatius o “diferents” darrere la porta o a l’altra costat de la paret. No és una qüestió d’estatus o ignorància, o almenys no necessàriament. N’hi hagi prou amb recordar com Sigmund Freud diagnosticava a Dora –filla d’un mecenes editorial del psicoanàlisi- “desig edipal i polimorfisme de la conducta sexual”, quan la jove patia un trastorn degut a l’assetjament constant per part d’un amic de la família. El primer patriarca del psicoanàlisi emetia així un judici convenient per a la pau familiar del seu col·lega i col·laborador financer.

Com indiquen les dades del Centre de Suport a les Víctimes d’Agressions Sexuals (CAVAS), és impossible parlar de violència sexual sense referir-se a les relacions de confiança. Segons aquest centre, que tracta una quantitat petita del total d’agressions, dels 271 casos atesos el 2005 més d’una tercera part (el 36,5%) corresponen a “coneguts per la víctima o que tenen algun tipus de relació amb ella”, el centre els divideix entre “conegut recent” o “persona afí”.

Per agredir, igual que per a defendre’s d’una agressió, cal sentir-se amb dret de fer-ho i, per això es necessita convicció personal i certa protecció social. El prototip del violador que encara es dibuixa en l’imaginari col·lectiu; el sociòpata del carreró que es mou en clandestinitat conscient d’estar cometent un delicte. En canvi, l’agressió –del tipus que sigui- d’un marit, un germà o un amic, es fa en secret sota la cobertura de la privacitat però amb una patent de parentesc o familiaritat tot confiant en la cohesió, amb la seguretat de la comprensió, la mediació o el silenci de la comunitat. Això no comporta l’aprovació col·lectiva de determinats fets, però sí la facilitat per a obviar-los o per, un cop visibles i ineludibles, prioritzar la reproducció de la normalitat: que el pare segueixi sent el pare, el germà el germà, el nòvio el nòvio.

És dins d’aquesta consciència de la normalitat i la subnormalitat –pot succeir en la normalitat, que ho protegeix fins i tot quan vulnera preceptes i tabús com pederàstia – on un marit i no estranyament un germà, un avi, un cosí o un veí imposen un acte sexual, fent servir cobertures teatrals com el joc, l’afecte, la passió o la seducció. Un context que permet fer alguna cosa en contra, a pesar, o sense pensar en la voluntat aliena, amb absoluta tranquil·litat moral i emocional, i a més, tenir el privilegi de fer mal “sense voler”, “sense intenció”, “sense saber-ho”.

Els homes que troben refugi moral i jurídic en el matrimoni o emparament social i moral en la família o la comunitat per a imposar una voluntat sexual sistemàticament o circumstancial, no actuen mai, ni ahir ni avui, per impuls de cap disfunció ètica o psicològica, no ho fan per una falla educativa o pedagògica, tampoc per mala intenció sinó com hem assenyalat abans més amunt: “per dret”. De la mateixa manera que quan una dona no es defèn, no ho fa per debilitat mental o física o per alguna espècie de xoc psicològic, sinó per una absència de dret.

Ideologia i violència a les relacions de confiança

Precisament, quan ens referim a relacions de poder parlem de relacions de dret. El poder és molt més i és habitualment molt diferent de la imatge de la empenta, la bufetada, la sang o els cops. Forçar un cos que es resisteix, cridar a un rostre que respon, afirmar-se amb un cop contra una negativa, això no és exactament el poder. Tot i que sigui la força la que habitualment permet imposar i normalitzar una situació, el poder en el seu sentit ple resideix allà on la força no és necessària, on les coses poden precisament “passar” sense cap conflicte visible ni previsible.

Aquest 36,5% del que parlàvem –i jo diria que es queda curt- no és cap acumulació “d’errors” o “d’anomalies” individuals, no és un percentatge d’amoralitat ni anormalitat, sinó una prova del bon funcionament de les relacions de confiança com sordina i matalàs de les relacions de violència. Quan parlem de violència ens referim també (i sobretot) a la no-violència de les formes d’assetjament i agressió sexual que no tenen per que produir-se en un escenari de cops o força física.

Allí on es produeix la violència sexual de manera normalitzada, ‘privada’ i invisible, és on té lloc un major nombre d’equívocs i a la sofisticació del llenguatge i les interpretacions. Serà interessant pensar que si la violència de gènere a les classes altes sempre ha tingut un component psicològic i respectuós amb els ‘modals’ estrictes de la societat, avui, la importància dels modals i les aparences es traslladen també a les classes mitjanes, que aprenen que en la no-violència de les bones formes s’hi amaga el secret de la decència i la distinció. O formulat d’una altra manera, la relació entre violència , subtilesa i bones maneres, que era patrimoni de les classes altes s’ha democratitzat.

A més, en el debat acadèmic i jo diria que fins i tot pel que fa a les controvèrsies privades al voltant de la violació marital, segueixen existint diferències –que recorden la infatigable i estèril discussió relativa a la humanitat del fetus i la legitimitat de l’avortament- sobre si és necessari o no forçar o penetrar, per així, definir l’agressió. D’alguna manera, aquesta postura que tracta d’analitzar el fet de manera aïllada, i que exigeix que per a definir una violació no només hi hagi un conflicte de drets sinó també una derrota física, requereix de dos figures: una persona forta i una persona dèbil.

Si fem memòria del cas de Nevenka Fernández, ex-consellera que va denunciar el 2001 l’Alcalde de Ponferrada per assetjament sexual, és antagònica la postura presa pel jutge al posar en dubte la narració dels fets feta per la denunciant peruè, i cito de memòria, “el aplomo con el que usted declara me indica que es una mujer fuerte y me cuesta imaginarla como una víctima”. En aquesta mateixa polèmica, el periodista Raúl del Pozo, tan moderat, tan progressista, entrava així a fer-hi cullerada: «A mi me parece que en esa oscura historia puede haber ocurrido de todo, pero el acoso sexual no es un diagnostico atinado, ni tampoco el de abuso de poder. Ella tiene ese poder del apogeo de la belleza que es mas poderoso que el de un alcalde»[1]

Tot i que ens endinsem en el terreny de la obvietat, em consta, per coneixement directe, com homes fràgils psicològicament o física mantenen una sòlida posició patriarcal i dominant, i de la mateixa manera em consta que dones fortes i intel·ligents, en determinats moments, han transigit o han callat davant d’agressions i relacions sexuals no desitjades.

Aquesta noció de persona forta i persona dèbil, molt ideològica, molt del model ideològic neoliberal, casa igualment amb el mite de la violència explícita i visible com la representació fonamental del domini, i amb la base d’un discurs que pretén relacionar competitivitat amb igualtat de gènere. Són conceptes que, amb un fort arrelament dins l’imaginari i les convencions morals, deformen fàcilment la realitat social de les relacions de poder, i l apropia visió del fet proper i quotidià.

Nova geografia per a velles relacions de confiança. Sense trencar en absolut amb el que expliquem i amb les velles estructures familiars i comunitàries, això que estem comentant es desplaça i adopta noves formes mentre els temps de vida estan cada cop més fora de l’àmbit privat, a la feina, a l’oci, a l’espai públic, o el ciberespai.

La nostra vida ha fet un salt des d’estar essencialment al voltant de casa en un sentit ampli, a una promiscuïtat mercantil des d’on es multipliquen les formes i els llocs de familiaritat en la mateixa mesura que es redueix la profunditat i el compromís. Donem lloc, aleshores, a una nova dimensió, una zona de grisos on conviuen la quotidianitat, la proximitat i el desconeixement mutu, que podem definir com de relacions de confiança i superficialitat. Això passa en mig d’un remolí de competitivitat i sense que s’hagi produït una transformació substancial de les relacions socials i de gènere. Podem afirmar que hem fet un salt però no hem fet cap ruptura, ni cap revolució, ni cap transformació més enllà de que hagin canviat els espais, els temps, les tècniques o les tecnologies. Així, malgrat la individualització generalitzada, el pla de vida i la destrucció de nombrosos aspectes dels llaços comunitaris, seguim trobant-nos en relacions de poder socials, sense que les modificacions de l’estatus jurídic de les dones en general, i l’accés a altres feines o altres opcions d’algunes dones, hagin fet moure un pel de la continuïtat de la dominació masculina.

Encara que a tots els discursos i a qualsevol de les retòriques (pública, privada, institucional o judicial), s’ha imposat un determinat sentit de “lo políticament correcte”, en realitat, no hi ha cap dada solvent i suficient a la que aferrar-se per parlar d’una disminució de la violència de gènere. I els que atribueixen l’increment del nombre d’assassinats de dones a mans de les seves parelles o ex-parelles i altres dades per l’estil s’equivoquen. La història i les relacions de poder no són tan “progressistes” com nosaltres.

Hem fet un bot i hem caigut potser més nus al mercat, però mediats per les mateixes relacions de poder. Això que en línies generals és la vida social convertida en guerra civil, en matèria de gènere, lluny d’indicar una disminució de la violència i les agressions sexuals, fa més que previsible el seu increment.

Antón Corpas
Text publicat al blog “mambo.pimienta.org”, 2006


[1] <<Acoso>>, El Mundo, (03.04.2001)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: