Sisè article del dossier Tijeras para todas publicat a La Haine. Ens preocupa el nivell de tolerància que hi ha als espais polítics davant les agressions.
El discurs contra la violència cap a les dones forma part implícita i explícita del discurs polític general. La violència masclista és rebutjada pel conjunt de la societat i tothom sembla reconèixer-lo com a un problema polític de primer ordre. Per suposat, també els moviments socials recullen aquests plantejaments i mostren obertament el seu propi discurs antixesista. Fins aquí, perfecte.
Us preguntareu per què estem escribint aquest text… Nosaltres ens preguntem, per què hi ha tantes agressions dins els moviments socials i per què tanta incapacitat per a gestionar-les col•lectivament. Ens preocupa el nivell de tolerància que hi ha als espais polítics davant les agressions i la naturalització/normalització de certes formes de violència. Ens inquieta la incongruència entre discurs i pràctica i la falta absoluta de sensibilitat al respecte; fet que demostra que és un tema de quarta, si és que arriba a considerar-se coma tema. Ens cabreja que dins els moviments socials actuem com si ens haguéssim cregut que allò de les qüestions que planteja el feminisme fossin ja assumides per tot*s i, per tant, ja estan superades i són repetitives i innecessàries. Tot i que les reivindicacions bàsiques de fa més d’un quart de segle segueixen encara en el tinter, i quan les dones de tot el món patim diversos tipus de discriminació que coarten la llibertat d’expressió, de pensament, la llibertat sexual i de moviment. No només això, hi ha un retrocés en les pràctiques col•lectives i en el discurs respecte a un passat no tan llunyà a Barcelona, fet simptomàtic que gairebé no queden grups feministes, cosa que demostra que, un cop més, eren només les dones les que s’ocupaven de la violència. Aquest retrocés en les pràctiques col•lectives no és un problema dels quatre babosos de torn, parlem d’un problema estructural i d’una qüestió de responsabilitat col•lectiva.
A pesar d’això, existeix una gran dificultat per a identificar les múltiples cares de la violència contra les dones, així com per a detectar els casos que poden ser inclosos sota aquest nom; aquest és un mecanisme magnífic per a nedar y guardar la roba, del tipus “la violència està molt malament, però això justament no és violència”. La violència estructural cap a les dones no és un concepte abstracte propi de llibres, ni una cosa de la vida dels altres, aliè al nostre micro-món dels moviments socials. La violència estructural no són els quatre abusos concrets en boca de tothom, ni l a suma infinita d’agressions que cada una pot constatar haver patit. Tampoc són aquelles accions perpetrades per monstres que vexen i apunyalen. L’iceberg no només és punta.
Estem parlant de pautes generalitzades de dominació que travessen la experiència de ser dona i totes les esferes de la quotidianitat: les relacions personals, la percepció i l’ús de l’espai públic, la feina, l’autoritat reconeguda, la percepció dels propis fets o l’absència d’aquests, la relació amb el propi cos i la sexualitat, i així un llarg etcètera. La violència estructural és un mecanisme de control sobre les dones, però no només com a forma extrema, amenaça de càstig omnipresent que necessita ser provocada o desencadenada, sinó que és una forma de relació normalitzada i naturalitzada i que per tant pot ser exercida sense necessitat de justificació.
Però no estem fent una dissertació teòrica, parlem de casos concrets. L’últim any hi ha hagut nombroses agressions físiques i sexuals cap a dones dels moviments socials, i una recent l’ha patida una dona del nostre col•lectiu: una violació a casa seva mateix, dins el context polític de Barcelona, per un habitant de la mateixa, que és un entre tants. Aquest subjecte passeja tranquil durant setmanes, aliè a qualsevol moviment que pogués estar-se coent per part d’ella, doncs – angelet – no era conscient d’haver fet res dolent… Però s’equivocava. Ella va voler fer-ho públic i plantejar-ho en un gran col•lectiu, amb ell present, proposant-ne la seva marxa immediata. No només perquè el que va passar va ser una agressió cap a ella, sinó també perquè és una qüestió política i col•lectiva de primer ordre. I aquest col•lectiu pren la decisió que aquest subjecte ha d’anar-se’n de la casa per motius col•lectius i polítics. Nosaltres valorem positivament una cosa, i és que feia molt, molt de temps que no veiem reaccionar així ni una dona, ni un col•lectiu, valorant les dificultats que trobem a l’hora de gestionar en grup aquestes situacions. D’entrada ens vam sentir molt satisfetes que aquesta agressió no fos silenciada com moltes d’altres i que obtingués una resposta. En aquest sentit, aquest cas és una excepció. Tot i això, a partir d’aquí van succeir-se moltes coses, canvis de discurs, de posicions i decisions. Amb el pas del temps, allò que en un inici es considerà polític va acabar relegat al terreny dels conflictes personals. Set mesos després, es va prendre la decisió que el subjecte retornés als espais públics de la casa. Més enllà d’aquesta decisió qüestionable, el que ens sembla greu és el procés pel qual s’arriba a aquest resultat, en definitiva, semblant a tants d’altres.
Que els grups (tot i que la minoria) tractin de buscar una resposta davant de casos de violència que es produeixen en el seu sí, suposa un pas endavant en la reflexió, la gestió col•lectiva i la erradicació de la violència. Però notem que, en línies generals, i a causa de la falta de profunditat i sensibilitat a la qual ens referíem, les respostes que solen donar-se des de col•lectius mixtes, tal com ho veiem nosaltres, són de mínims, i sovint, pateixen algun dels problemes de base que desvirtuen el procés. Parlarem aquí de tres d’aquests que ens semblen especialment greus.:
• El primer, més freqüent i més influenciat pel tracte mainstream de la matèria és el de donar al escassos de violència contra les dones, un tracte de problema privat i personal que ha des de resolt entre dos. Quan allò que és denunciat com a agressió s’afronta com una qüestió personal on intervenen emocions, o es llegeix com un assumpte tèrbol on no hi ha una veritat sinó dues experiències molt diferents d’una mateixa situació confusa, etc., llavors, perdem la possibilitat de fer política que, és al final d’allò que es tracta quan parlem de violència masclista.
Fins i tot hi ha maneres de traslladar l’assumpte a un pla personal dins d’una agressió col•lectiva. Per exemple, quan es planteja qualsevol feina del col•lectiu com a feta per a la ‘víctima’, en lloc d’una tasca que el col•lectiu necessita per a sí mateix; quan la intervenció del grup es planteja com una forma de mediació entre les ‘parts afectades’; o quan es defensa el problema com a assumpte propi del col•lectiu per a ser resolt de portes endins, o el que és el mateix, la versió nombrosa de “els draps bruts es renten a casa”. És a dir, col•lectivitzar no és condició suficient per a fer política.
Quan prenem decisions o posicionaments polítics, sempre hi ha la possibilitat de rebre crítiques i entrar en discussions. De fet, són molts els debats que segueixen oberts dins els moviments socials a Barcelona. Però resulta que davant les situacions d’agressió col•lectiva de violència contra dones, s’aixequen muralles contra les opinions, crítiques i plantejaments externs; s’intenta mantenir a tota costa fora del debat col•lectiu. Què passa? perquè hi ha tanta por al debat? No serà fòbia malaltissa cap a les feministes? O potser ni tan sols li donem categoria de tema polític?
• El segon problema de la gestió dels col•lectius no feministes de casos de violència contra les dones consisteix en treballar a partir de l’enganyós esquema de víctima – agressor, propi de la crònica de successos. Segons el qual tenim un agressor, que és l’home dolent, el monstre, l’excepció; i una víctima, la que necessita auxili. Quan qui ha d’ocupar el primer paper és un col•lega o company, tenim molts problemes per a ‘penjar-li la etiqueta’, i por a ‘demonitzar-lo’, perquè a més, aquest esquema es planteja com un judici integral sobre la persona. Però diguem les coses pel seu nom: “agressió” és el que descriu els fets, “agressor” qui la comet. Fer això no hauria de ser un obstacle insalvable ni tampoc una opció reduccionista que negui altres facetes que pugui tenir una persona. Per això, és molt pitjor manejar-nos amb eufemismes i relativismes.
Per la por a dir les coses pel seu nom pretenem trobar “altres explicacions” o fins i tot justificacions del tipus: “estava borratxo/drogat”, “ella s’estava insinuant” o “s’ho estava buscant”, i també a qüestionar el grau de responsabilitat de l’agressor sobre els seus actes, i així un llarg etcètera. Com a conseqüència de la inoperància de l’esquema, acostumem a perdre’ns en judicis detallats dels fets com si allí hi residís la solució. Es trasllada la discussió a factors externs o a detalls morbosos dels fets en lloc d’abordar el tema des de la comprensió de lo estructural de la violència contra les dones i la necessitat de conservar una tensió i atenció constants per a no reproduir-la. Si no, perquè quan el cas concret ens toca de prop, els principis que en altres circumstàncies serien inqüestionables desapareixen.
El segon paper dins d’aquest esquema se li atribueix a la dona agredida, i se la situa en un paper d’incapacitat: tot el que digui o faci la ‘víctima’ serà llegit en clau de reacció emocional, nerviosisme, impulsivitat i indefensió. Les actituds paternalistes i proteccionistes envers la que ocupa el lloc de víctima obstaculitzen la seva participació en un pla d’igualtat en el procés col•lectiu.
Llavors, reconèixer la estructuralitat de la violència masclista és crear condicions necessàries per a evitar-la, i, en darrer lloc, responsabilitzar-nos quan succeeix al nostre entorn. Però sovint això no es dóna perquè assumir aquesta responsabilitat és obrir la porta a reconèixer-nos en el calçat de l’agressor, el que dona peu a lamentables estratègies de corporativisme masculí, en el qual els companys callen per por a que els seus caps rodolin junt amb el que està essent assenyalat obertament en aquest moment.
• Per últim, en la pràctica de la gestió col•lectiva d’agressions contra dones trobem una jerarquització d’interessos tàcita i, en conseqüència, una subordinació de tot allò referent a nosaltres. Quan el que es prioritza per sobre de tot és el consens, en un grup on més de la meitat no tenen tan sols ni una reflexió pròpia i prèvia i el discurs del qual passa per simplificacions precuinades pròpies del telenotícies més ordinari i, a més, aquestes opinions es posen a la mateixa alçada que discursos fonamentats i sensibilitats desenvolupades a partir d’un treball previ, aleshores, ens deixem arrossegar per la tirania de lo mediocre, que aconseguirà desvirtuar els arguments i rebaixar el discurs a un nivell de mínims. Encadenar paraules grandiloqüents no significa articular un pensament elaborat.
El consens aquí exposat compleix dues funcions: mantenir certa cohesió dins el grup i donar una il•lusió de legitimitat a les decisions. Davant el risc de conflicte s’aguditzen els rols de gènere preestablerts, que per a les dones significa complir el paper de mediar, pacificar, comprendre. Paradoxalment, ens trobem amb altres dones que actuen prioritzant la unitat del col•lectiu i el consens mediocre, com si l’agressió a una de nosaltres no fos en realitat problema de totes. Això posa de manifest com d’arrelades i assumides estan les formes heteronormatives en la manera de fer: la definició del que és públic i polític es fa d’acord amb els cànons de l’universal masculí, i així les dones assumim discursos construïts en aquest codi i situats al centre sota aquesta lògica i deixem de polititzar qüestions que ens afecten per no avorrir o donar la nota, perpetuant la necessitat d’aprovació de la mirada masculina i les formes de relació entre sexes. Un altre cop ens han venut la moto i ens dediquem a cooperar perquè res canviï.
Com venen dient les feministes des de fa dècades, és necessari fer polítiques les qüestions que ens afecten a les dones, i no només de paraula o com a tornada. Si apostem pels col•lectius mixtes, posem aquestes qüestions al centre donant-los la importància que tenen. Seguint amb el que dèiem, els col•lectius que assumeixen gestionar una situació violenta de gènere han de fer públic el seu posicionament i permetre el debat per a que serveixi de precedent i que així es produeixi una acumulació d’experiències (no partir sempre de zero). Si no és així, estarem privatitzant, restant transcendència i practicant pseudo-política d’autoconsum.
En definitiva, què farem al respecte de tot el que hem dit? El pitjor del sexisme es reprodueix als moviments socials, però no estem assumint les responsabilitats col•lectives per a fer una gestió adequada de la violència de gènere. És evident doncs, la necessitat de col•lectius feministes així com de recollir la feina i les aportacions que aquests grups van fent.
LasAfines
aportacions i comentaris a: lasafines@hotmail.com
Text publicat al blog mambo.pimienta.org, (2007)