DILLUNS- 13 – Desembre – Assemblea Oberta del CSO (21h)
DIJOUS- 16 – Desembre – Cafeta + Tapes de la Revista Barrio (18h-24h)
DIJOUS- 16 – Desembre – Paradeta de la Distribuidora la Llima (19h-22h)
DIJOUS- 16 – Desembre– Tenda gratis (19h-22h)
DIVENDRES- 17 – Desembre – Cafeta del programa “Txanquete ha muerto” de Ràdio Bronka (19h-24h)
DIVENDRES- 17 – Desembre – Tenda gratis (19h-22h)
Desè article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine.
Si em sento agredit/-da reacciono com em dona la gana. En una situació d’agressió el que vull és reprimir l’agressió i no la reacció a aquesta.
Si em sento agredit/-da no vull sentir-me sol/-a per ser el primer cop que estic aquí o perquè no conec ningú o gairebé ningú o per por a que no em recolzin o pel que sigui…
I en col·lectiu que?
No volem el ‘mascle’ protector/-a però tampoc volem usar-ho com a pretext per a no fer res. No volem mirar a una altra banda quan assistim a una agressió. Una agressió no és només entre qui agredeix i qui és agredit/-da.
Nosaltres també estem aquí!
Volem passar-ho bé però no volem passar de tot!
Els espais ‘alliberats’ no estàn exempts d’agressions.
Aquest cartell va sortir a l’Assemblea de Genere i va ser distribuit, conjuntament amb un flyer, als centres socials i altres espais políticament propers amb l’objectiu que es pengessin en algún lloc visible, Barcelona, (2004).
Novè article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. Em va sobtar molt l’argument que defenia que un grup d’autodefensa només per a dones és sexista.
Vull parlar sobre el tema de l’opressió ‘al revés’, en la que creuen alguns anarquistes, malgrat que no existeixi.
Un dia estava parlant amb uns anarquistes de Barcelona sobre grups de dones no mixtes. El cas concret sorgia d’una petició que un grup anarcofeminista de dones els havia fet: una proposta per a desenvolupar els seus entrenament en el centre social ocupat que ells gestionaven. Em vaig quedar molt sorprès en sentir l’argument que deia que un grup d’autodefensa només per a dones és sexista.
Un dels plantejaments consistia en que l’aplicació d’aquest criteri no mixte constitueix una discriminació cap els homes, per tant sexisme, un altre era que com a anarquistes volem rebutjar el gènere i totes les categories involuntàries i que les formes d’organització exclusiva del tipus forçarien el gènere a part de l’argument que les feministes odien els homes i l’únic que volen és poder ( he d’assenyalar que aquests últims arguments no es generaren tots allà, i que no vaig entendre tot el que es deia, els cito perquè aquesta crítica va dirigida a arguments i no a persones).
Quina sorpresa per a mi sentir això, ja que al meu país vaig acostumar-me a sentir aquests arguments per part de personatges de dretes (i això que el meu país no es caracteritza per ser cap paradís de llibertat ni de radicalisme precisament), però aquí m’arriben per boca d’un company.
Sobre l’argument de la discriminació contra els homes diré que és un anàlisi dèbil, semblant a oposar-se al capitalisme només perquè les classes populars pateixin discriminació. Les coses són molt pitjors que això. La preocupació per la discriminació és pròpia del racionalisme, entre d’altres coses perquè certes discriminacions disminueixen l’eficiència de l’economia. Funcionaris del govern, que mai admeten l’opressió en què es basa el seu sistema, parlen sobre la discriminació i de com corregir-la, sense mencionar les causes estructurals i la història d’aquella discriminació. El problema és més d’arrel que el què ens diu aquella paraula.
És clar que el patriarcat és una estructura i una cultura molt forta i insidiosa. És una jerarquia. No existeix el sexisme ‘al revés’. És possible que existeixin feministes que odiïn els homes (tot i que jo mai n’hagi conegut cap), però aquests serien sentiments generats per individualitats, que no poden invertir cap jerarquia poderosa, que no poden sotmetre els homes a la violència quotidiana dirigida contra les dones durant milers d’anys de patriarcat i que no són sexisme. La reacció així d’immediata dels homes contra el feminisme, crec que prové d’una por a ser censurat, de perdre certs privilegis i algunes comoditats. Però com a homes nosaltres també tenim molt a guanyar en la lluita contra el patriarcat.
Sobre el segon argument, estic d’acord amb la necessitat d’abolir el gènere binari. Però com fer-ho? No és una lluita fàcil ni breu. Arrosseguem una herència de desigualtat i de dolor que creen tots els sistemes d’opressió, inclús el patriarcat. Estem tot.s condicionad.s, des del nostre naixement. Un resultat d’això és que sovint, els homes no aprenem a expressar bé els nostres sentiments, i la nostra sexualitat es veu damnificada, ens han ensenyat a fer mal i a objectualitzar. Trobaríem molts beneficis participant en grups només per a homes per a discutir la nostra socialització autoperjudicant.
Un altre resultat del patriarcat, entre milers d’altres, és que les dones no se sentin motivades per aprendre autodefensa o a fer servir la violència física, tot i que pateixin tanta violència i amenaces per part de la nostra societat. I sovint en els grups d’autodefensa mixtes existeix el sentiment invisible de que allò forma part del territori dels homes, per tant veiem que sense cap mena d’exclusió ni menció de gènere explícita es pot excloure les dones. Si diem que el gènere és una categoria opressiva i per això no parlem de gènere, ni dirigim accions contra els seus resultats, que “ja no veiem”, estarem protegint el patriarcat.
Necessitem abordar l’abolició del patriarcat com un fi en si mateix, com un sistema d’opressió incompatible amb la llibertat. No desapareixerà amb l’abolició de l’estat o del capitalisme. De fet, el patriarcat té molts més anys que aquests altres sistemes.
No és un argument nou ni precisament liberal (algunes persones titllen el feminisme de “liberal”). A la Guerra Civil, els homes de la CNT van dir que el sexisme desapareixieria després de la revolució (Marx va argumentar la mateixa mentida en relació a l’Estat). Feliçment, dones com Lucia Sánchez Saornil no els escoltaren i van iniciar el grup “Mujeres Libres”. Aquest grup va publicar un diari, va muntar escoles i va ensenyar les dones a fer servir les armes, per combatre el sexisme del moviment i el feixisme. I és tot un èxit, que dins una societat tan patriarcal, milers de dones guanyessin prou confiança amb elles mateixes per lluitar contra els homes, convertir-se en guerrilleres, matar els feixistes. La revolució era tan forta, que unes anarquistes s’enfrontaren al sexisme existent dins el moviment i crearen espais segurs i còmodes.
No dic que totes les dones necessitin els seus propis espais (tampoc que sigui una necessitat o que representi una característica de totes les dones o de tots els homes), i tampoc dic que les dones que vulguin tenir el seu grup propi d’autodefensa el vulguin perquè no siguin capaces de barallar-se amb els homes (per una suposada debilitat o desavantatge física). Les dones tenen una història de lluita forta i violenta. Però si unes dones expressen que necessiten el seu propi grup per a autodefensa o qualsevol altre cosa, hauríem de respectar-ho, deixant-nos guiar per sentiments de solidaritat i confiant en que la persona que pateix una opressió sap millor que ningú què necessita per a combatre-la
El Amigo Vespa
Vuitè article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. Moltes dones han mort a mans dels seus (ex)companys perquè l agent no s’ha plantejat reaccionar a temps i d’alguna manera.
L’ anècdota
Als mesos de febrer-març, una dona de Cornellà va ser agredida pel seu ex-company, Fidel Salvador Sanchez. Era la darrera agressió, després d’un seguit d’amenaces, intimidacions i seguiments per part del tio. Aquest cop, es va presentar al bar on la dona estava prenent algo amb una amiga, li va dir d’anar a for a xerrar i, després de discutir, la va pegar. Ella va prendre la decisió de denunciar l’agressió, després d’anar a l’hospital a que li fessin el part.
El judici es va celebrar el 24 de maig i fou tan trist i patètic com els de la resta de les dones maltractades de l’Estat. Per sort, hi havia convocada una concentració i la noia anava acompanyada per un grup de gent, amb una pancarta contra les agressions masclistes i octavetes informatives dels fets; però es va trobar a l’agressor de camí al Jutjat, va haver d’esperar-se una hora en la seva companyia – amb la tensió que comporta – i va haver de declarar i compartir banquet amb ell.
L’actitud del tio va ser en tot moment desafiant cap a ella i cap a la gent que li va donar recolzament, unes 20 persones. No només va reconèixer l’agressió sinó que la va justificar per la ira i li va restar importància. A més, va increpar a les dones concentrades que coneixia i va amenaçar al xaval que repartia octavetes.
El dilluns següent, el tio es va presentar a la assemblea de l’Ateneu de Cornellà tot enfarlopat i, després de cridar i insultar a tothom, va amenaçar amb un martell a una de les noies assistents al judici.
Durant les setmanes següents ens va sorprendre molt trobar-nos que alguns xavals propers van tenir contacte amb ell, fins el punt que va entrar a un espai alliberat.
La nostra postura
Aquests fets i la resta de detalls patètics de la història han arribat a la gent que vam donar recolzament a la dona agredida – majoria de dones – i ens han fet sentir doblement enrabiades: d’una banda, amenaçades per l’agressor; de l’altra, qüestionades i negades en entrar en joc un cúmul de comentaris, crítiques a haver optat per la via judicial, especulacions sobre la relació entre el agressor i la dona, amiguismes,…que tot plegat justificaven l’injustificable i despolititzaven el debat, qüestionant la decisió de la tia i la resposta de solidaritat.
Les dones de Sants i Cornellà i moltes altres que s’han anat afegint més tard, ens hem vist forçades a exigir un posicionament i a demanar explicacions de l’actitud d’alguna gent en els espais on ha esquitxat aquesta merda. En alguns casos, això ha servit perquè persones que tenien dubtes reflexionessin i veiessin que s’havien equivocat. Però no volem que la història es vegi reduïda a la versió que et donin a la barra del bar o es quedi al col·lectius directament implicats (on sí hi ha hagut un esforç per parlar i analitzar a fons la qüestió). Aquesta és la versió més “descriptiva” i descarregada de mala sang que hem sigut capaces d’escriure. Ens hem volgut estalviar els noms i els comentaris cutres, per fer cinc cèntims de la moguda i entrar a fons en la reflexió que hem tingut – homes i dones – a partir d’històries com aquestes, perquè creiem que és el que realment hem de debatre.
Trobem lamentable que s’hagi qüestionat la decisió de la dona de posar la denúncia. És la seva decisió i punt. Si ella va denunciar va ser perquè es sentia sola, perseguida i en perill. De fet, molta gent sabia que s’havia comès l’agressió i ben poca va fer res fins el dia del judici.
Una de les coses que ha provocat més polèmica és haver fet servir la via judicial per solucionar el problema, quan ningú es creu ni reconeix la justícia penal i burgesa. Per començar, considerem que ha estat l’excusa política a la que s’han aferrat aquells que han qüestionat la decisió de la dona i les mostres de solidaritat. Volem aclarir que és una contradicció que nosaltres també tenim, però és una de les vies que tenim al nostre abast per fer front a les agressions masclistes i a moltes altres. Perquè aquesta no és ni la primera ni la única vegada que s’ha fet servir el sistema judicial: denúncies a nazis, a policies, per desallotjaments il·legals, etc.
Hi ha un doble raser segons a qui es porta a judici.
Tenim molt clar que lluitem perquè les respostes a aquestes agressions siguin socials. Si tinguéssim el tema mínimament currat li donaríem publicitat i transcendiríem l’esfera del privat, de la parella, el grup d’amics i el rumoreig i el cotilleo. L’aïllament és una estratègia que busca, com a mínim, fer-li sentir a l’agressor que el que ha fet és horrible i, que si ell no s’ho plantetja, no trobarà cap cobertura. Moltes dones han mort a mans dels seus (ex)companys perquè la gent no es va plantejar reaccionar a temps i d’alguna manera. La resposta social implica també donar-li a la dona un suport real, acompanyar-la, transmetre-li seguretat i confiança, cobertura física i emocional.
L’aïllament no és la única via, però depèn sobretot de l’actitud de l’agressor, d’assumir que té un problema i voler-lo resoldre. No volem escarnissar-nos amb el tio aquest concret, però la seva actitud ha quedat prou clara amb els fets. Ens sembla molt significatiu que per netejar la seva imatge i qüestionar la dona i el recolzament, el paio aquest hagi buscat la complicitat d’altres homes. En la ment d’aquest machito les ties no tenim credibilitat i, les que plantem cara, son amenaçades perquè és creu més fort. Als homes en canvi els veu com iguals, amb qui desenvolupar un llenguatge de camaraderia i solucionar els problemes amb unes birres, “de hombre a hombre”.
Ens ha dolgut que homes que sentim propers hagin optat per la seva via i no hagin adoptat una actitud de rebuig cap a ell fins que se’ls ha demanat explicacions. Pensem que es poden plantejar dubtes o contradiccions sobre un boicot col·lectiu sense passar-se pel forro el que la gent pensa i sent. Pensem que alguna gent s’ha agafat a les contradiccions sense afrontar la qüestió essencial: que el sexisme i les agressions masclistes no es viuen iguals si ets un home o una dona. Sovint només les dones ens sentim afectades i ens mobilitzem: ens posem més ràpid en la pell d’una dona agredida, violada o intimidada i babosejada perquè o bé ens ha passat o bé tenim consciència de
viure en un cos agredible.
Volem expressar també la nostra queixa respecte la responsabilitat col·lectiva d’aquest tipus d’agressions. D’una banda, expressar que no volem que depengui exclusivament de nosaltres que es faci efectiu l’aïllament social de Fidel. No volem ni anar de guardianes per la vida ni que la gent participi del boicot perquè nosaltres ho diem. Volem una presa de consciència col·lectiva i real. Ni més ni menys. D’altra banda, se’ns han transmès crítiques a com s’ha portat la història, especialment al fet que s’hagi reduït a certes dones. En qualsevol altre tipus d’agressió (dels feixistes, nazipunks, policia) la gent ràpidament s’organitza, es truca i mou cel i terra per donar una resposta immediata, col·lectiva i organitzada. Encara que no hagi passat en el cercle més proper, la informació circula ràpidament i la gent se sent implicada. Es millor donar una resposta amb contradiccions que no donar-ne cap.
Per acabar, valorem que l’enrenou que ha aixecat tant la denúncia d’una agressió masclista com les mostres de solidaritat han destapat la immaduresa del discurs i, sobretot, de l’acció col·lectiva pel que fa a la lluita feminista, antisexista o com se li vulgui dir. A Cornellà van emetre un comunicat amb la conclusió de hechos se llenan las personas, de palabras sólo la boca. Més clara, l’aigua.
Demanem que aquesta valoració feta per alguns col·lectius dones sigui portada al debat intern dels col·lectius, que aquests emetin algun tipus de resposta: ja sigui valorant-ho i per tant posicionant-se al respecte o donant algun tipus d’alternativa.
Podeu fer-ho adreçant-vos al CSO HAMSA (les tenses) o a l’ateneu de Cornellà (dones de Corneyà).
Setè article del dossier Tijeras para todas. A propòsit d’una pallissa sexual al Centre Social Okupat El Laboratorio, Madrid.
Totes vivim amb ràbia i dolor la violència que els homes imposen a les dones per aquella divisió que fa i jerarquitza el món dels sexes. Les agressions contra les dones, primer i últim recurs, travessa el domini més enllà de la particularitat de les relacions i de les restriccions que cada societat o cada grup posi al servei del mascle. Ja siguin agressions corporals o psicològiques, es produeixin en forma de pallissa, violació o assetjament, acabin en assassinat, humiliació o autodefensa, la violència aferma el comandament i el localitza als nuclis més sensibles de l’experiència: la integritat del propi cos, la llibertat sexual i l’autonomia en la circulació i el pensament. Rara és la dona que no l’ha patit, o bé en carn pròpia o bé en la intervenció en contra d’una agressió dirigida cap a una altra.
El sentit de la vulnerabilitat i del domini és una experiència de lo quotidià femení que es composa, en primer lloc, com a experiència dels límits i de la protecció del propi cos i la seva capacitat expressiva. Tot i que tingui a veure amb l’edat, l’espai, la identitat, la situació, fins i tot amb el sentiment de seguretat que una expressa o deixa d’expressar, en realitat, la possibilitat de ser sotmesa a la violència masclista excedeix les circumstàncies concretes i s’estén a l’existència-dona en general. Està tan arrelada a nosaltres que encara que ens instal•léssim en unes altres coordenades seguiríem alimentant-nos d’aquests temors secrets que ens habiten. Cap de nosaltres ha deixat d’assumir aquesta condició de perillositat, per força hem après a moure’ns amb ella, a suportar de la manera menys traumàtica possible les seves lleis i a gaudir les miserables victòries personals i col•lectives que podem permetre’ns sense posar-nos en situacions d’alt risc.
No podem deixar de considerar-la com una imposició generalitzada i, malgrat tot, per lluitar-hi en contra, hem de tallar-la, concretar-la i parlar de les seves ocurrències als diferents espais i temps en què participem. La intervenció d’una dona, feminista o no, en un Centre Social Okupat busca, entre altres coses, la creació d’un espai segur, un espai curós amb el propi cos que anul•li la violència i la interiorització del perill sexual. I ho busca, no per mitja de regles, restriccions o dispositius de vigilància sinó que ho fa buscant el sentit, la sensibilitat, l’actitud de tota la gent que l’habita. Per això, el més terrible que acompanya les agressions sexuals, apart de la vivència de qui les pateix, és el sentiment de totes, no ja de constatar que aquestes coses poden succeir –això ja ho sabem- sinó que no s’ha donat l’actitud , el pensament i l’acció que els hi posa traves. Que no hem sigut capaces de prioritzar aquesta disposició, la tensió col•lectiva i quotidiana que fa, d’una banda, que els agressors percebin d’entrada que allí no podran, que no és segur i que poden sortir-ne molt mal parats i que les dones, d’altra banda, arribin a sentir tot el contrari, que allà sí podran, que se sentiran segures i recolzades en tot moment.
De res serveix repetir una i altra vegada allò de que els espais alliberats no són el que prediquen o que a les okupes s’hi reprodueixen els mateixos models i bla bla bla. Seguir parlant en aquests termes estimula una paradoxa ben estèril que s’alimenta de la il•lusió d’allò alliberat, per a xocar amb la trista i ben coneguda realitat, exercir la denúncia passat el moment i altre cop tornar al principi. Apart de reincidir en la moralitat que res és el que sembla i afermar-nos en la secundarietat dels nostres problemes dins la col•lectivitat, aquest desplaçament en el llenguatge val una merda. Al despotenciar la diferència de l’espai i igualar-lo a qualsevol altre estem negant-nos l’oportunitat de construir aquesta diferència d’una manera més dinàmica, sortint de la oposició alliberats, espai utòpic inexistent per a tota aquella persona que estigui als núvols, i la resta de persones, una totalitat uniformada feta de cases, carrers, ciutats i països on s’actualitza el mateix de sempre.
Per començar s’hauran d’idear formes concretes de comunicar aquest sentit de cooperació per a la llibertat sexual sense aconsellar les dones mantenir-se juntes o evitar llocs foscos. Aleshores s’haurà de forçar allò existent i interrogar l’hàbit. La visibilitat femenina i gay és un començament però cal anar més enllà. I és que, a més, per a fer-se present és necessària certa complicitat, no estarem tot el dia amb els guants posats o freqüentant llocs alliberats-que-no-ho-són. La creació d’aquest sentit passa necessàriament per tenir cura de les situacions que produïm.
Tot això surt a la llum de la tremenda pallissa-violació que va patir una noia no fa massa a una festa a El Laboratorio que, per cert, poc passa sense pena ni glòria a la història dels incontrolables horrors a que ens hem acostumat. Per a que un Centre Social difereixi del carrer (el seu objectiu seria que el transformés) s’haurà d’anar pensant que no pot acollir tothom. I es que no volem ser compatibles amb certs subjectes que desafortunadament a vegades estan massa a prop. Clar que les bones maneres, pel que fa a centres socials i anti-sexisme, poden aprendre’s i practicar-se de manera airosa sense aixecar massa sospites però fins i tot en aquests casos, qui actua així ha de sentir-se incòmode, fora de lloc, o terriblement inclinat a la mutació.
I ja que aquesta agressió va passar en una festa, ara m’hi referiré i amb peculiar fúria perquè essent un acte col•lectiu per a gaudir les veig com l’exemple més clar d’un munt de coses que em rebenten i que res tenen a veure amb el lloc-moment on em ve de gust estar. I no és que totes les festes, concerts i demés siguin iguals (estaria bé preguntar, sobretot a dones, què passa a les festes on ens sentim a gust) però passa que sí[,] hem establert certs hàbits de la pasti-party en que impera la falta d’atenció per la ocasió. A la festa en qüestió, a càrrec de l’afortunadament extingit Proyecto Ruido, a excepció del pasti-negoci i la decoració al•lucinant res va merèixer especial preparació o seguiment. Com la festa era gratis no hi havia ningú a la porta encarregat no ja de controlar qui entra, que també, sinó d’expressar aquella atenció de la que parlava: que hi ha gent concreta davant i darrere del tinglado, i que respondrà o organitzarà una resposta davant possibles agressions o altres coses menys terribles. Comunicar en definitiva, que el que hi ha té una presència feta de gent interessada en el què passa i que no es limita a generar alguna cosa i veure que acaba passant després. Si no hi ha responsabilitat sobre el que organitzem o el que deixem d’organitzar a col•lectius de fora, de què ens espantem? o si pensem que no és possible, a què hòsties organitzem res? I es que és molt dur estar tota l’estona pendent dels milers de formes amb que algú pot faltar al respecte i no estarem apropant-nos contínuament a tota persona susceptible de ser víctima d’abús… no quan l’abús ja s’ha consolidat com una qüestió individual (cadascú que se les empesqui com i amb qui pugui) per no dir normal.
Les conseqüències de deixar que les coses succeeixin i prou ja les coneixem, com a mínim a El Laboratorio. Hi ha gent que s’ha avorrit o s’ha sentit sola enfrontant-se a mogudes de tots els colors però això no ha bastat per a fer el salt i posar aquesta qüestió al punt de mira i recuperar així un espai que s’ha anat perdent en lo anecdòtic.
Ens hem acostumat a les festes sense fi, vaja, sense hora. Perfectament en sintonia amb l’agonia que ens empeny a esgotar els moments sense principis ni finals. A ningú li agrada estar pendent o encarregar-se de fer acabar allò que sí va saber començar. Abans de tallar la història és preferible veure la penya desapareixent poc a poc per esgotament o quedant-se en algun racó. Així les coses, la festa es converteix en l’activitat més sagrada del centre social. Poques són les coses que poden arribar a interrompre-la, ni que llancin cocos, ni que obrin el cap a algú, ni que una dona surti de pet a l’hospital. Bastant paradoxal és el fet que molta de la gent que assisteix a les festes no s’assabenti del que hi passa per molt gros que sigui, per exemple, algú sagnant al mig del pati i amb un atac de nervis. En aquest sentit hem arribat al punt de que la festa resulta incompatible amb la possibilitat de comunicar, decidir col•lectivament i actuar. Per això, potser caldria aturar la música i interrompre l’acte, fet que produiria una alarma innecessària i tot això.
Una altra qüestió és el mode en que s’afronta lo de posar-se. Ara s’ha generalitzat l’argument que hi ha gent que va tota posada/col•locada i no s’entera, i més que posada, que va idiotitzada. Em resisteixo a creure que quan una va posada no percep el que hi ha, més aviat tot el contrari, ho percep i amb una nitidesa que espanta perquè la visió s’anticipa, es fa molt fina, tant que s’és capaç de llegit moviments imperceptibles, gestos, actituds que expressen formes de trobar-se al món: la por, la impotència… Per a moltes dones això queda ben clar i és per això que moltes vegades quan prens alguna cosa projectes i experimentes les agressions sexuals de lo micro. A vegades, hem preferit no mirar en certa direcció, la veritat és que no per això hem deixat de veure. I ja que en qualsevol cas, hi veiem, potser seria millor mirar de cara. Ja se sap el mal que fan les trampes que ens posem… Quan no es pot o no es vol o una no es veu capaç de discernir el que succeeix al seu voltant, s’haurà d’apostar pel contacte a no ser que es prefereixi apostar per l’estupidesa, en aquest cas ja no hi ha res més a dir.
Si això és un hàbit s’haurà d’entrar a sac per aquí perquè la denúncia a posteriori és insuficient, ens pot deixar millor sabor de boca, però no val pel que vindrà després. Un altre salt que cal fer possible és l’atenció a la dona agredida. També aquí hem estat com hauríem. Primer, per entendre i aprendre sobre com s’experimenta l’agressió. Per això cal deixar de pensar que “una agressió és una agressió i punt” i no tenir por a l’intercanvi i al fantasma del morbo. Quan es produeixen agressions s’han de crear grups de suport, d’intermediació i de seguiment perquè un cop ha passat l’agressió, qui la pateix segueix circulant i té molt a digerir. Res d’invisibilitzar, sinó saber, conèixer com se sent l’agredida, com defineix la violència i hi actua en contra, contra la violència del moment i contra la dels moments posteriors. Enganxar amb el ritme i les exigències de qui la viu. La mediació amb la col•lectivitat que és el Centre Social és important com a exercici contra l’oblit i per l’actuació en positiu, per la recuperació d’un espai maleït que ja no es vol trepitjar més. Repensar les definicions des de aquesta actitud d’escolta i intercanvi pot revelar alguns estereotips interessants sobre les agressions sexuals. Per exemple, què passa quan per a l’agredida el que es posa en primer pla no és la violació sinó el perill de mort o quan actuar passa per estratègies d’autodefensa tan intel•ligents i espontànies com fingir sofriment i complaença davant una violència desmesurada. Parlarem nosaltres aquí amb el nostre llenguatge o bé traçarem un pont real amb la vivència i els termes de qui té molt més a dir? Estaria bé posar en comú les subjectivitats, què es mobilitza amb tot això.
I més coses, perquè es pregunta si realment es tracta de violació i s’insisteix des de les dones que sí, que el que va passar és el pitjor que podria haver passat? Provablement, perquè amb la força de les paraules s’ha assumit una escala en els nivells d’agressió que troba en la penetració el seu màxim exponent i que caldria redefinir, també per a nosaltres mateixes. I es que prevenim així la disminució inevitable del que ha passat sense adonar-nos que pressuposem també les classificacions i definicions a l’ús. Cridem que el sentiment de vexació més terrible no sempre és la penetració o seguim donant ales als mites? Per avançar cap aquesta direcció és necessari involucrar i involucrar-se amb la dona agredida.
I després, com trencar definitivament allò de que “és a nosaltres qui toca lluitar aquesta qüestió” deixant, de passada, ben clar quina és la nostra àrea d’intervenció en un Centre Social mixte? Dons clar que ens toca de prop, també ens toca la col•lectivització d’una actitud diferent. La que fa que les agressions sexuals es converteixin en un assumpte del Centre Social en el seu conjunt, cosa que mereix moltíssima reflexió i actuació en comú. La nostra decisió, la de les dones, de separació i acumulació d’iniciatives en aquest terreny té moltíssims encerts però també té les seves errades, sobretot a l’hora de crear una pràctica general en contra del sexisme i les agressions sexuals. Al menys si no es participa i té en compte la parcialitat a que acabem reduint, nosaltres les primeres, la violència contra les dones. La millor autodefensa, a banda de la que permet transformar l’autoestima amb cops precisos, és la que genera una disposició col•lectiva en contra de les agressions sexuals. La del cop et defensa, l’altra et situa a tu, a les teves companyes i a la comunitat en un espai diferent.
ATENCIÓ AGRESSOR, DONES VIOLENTES!
Des de la Eskalera Karakola, una ex-companya del CSO El Laboratorio
Sisè article del dossier Tijeras para todas publicat a La Haine. Ens preocupa el nivell de tolerància que hi ha als espais polítics davant les agressions.
El discurs contra la violència cap a les dones forma part implícita i explícita del discurs polític general. La violència masclista és rebutjada pel conjunt de la societat i tothom sembla reconèixer-lo com a un problema polític de primer ordre. Per suposat, també els moviments socials recullen aquests plantejaments i mostren obertament el seu propi discurs antixesista. Fins aquí, perfecte.
Us preguntareu per què estem escribint aquest text… Nosaltres ens preguntem, per què hi ha tantes agressions dins els moviments socials i per què tanta incapacitat per a gestionar-les col•lectivament. Ens preocupa el nivell de tolerància que hi ha als espais polítics davant les agressions i la naturalització/normalització de certes formes de violència. Ens inquieta la incongruència entre discurs i pràctica i la falta absoluta de sensibilitat al respecte; fet que demostra que és un tema de quarta, si és que arriba a considerar-se coma tema. Ens cabreja que dins els moviments socials actuem com si ens haguéssim cregut que allò de les qüestions que planteja el feminisme fossin ja assumides per tot*s i, per tant, ja estan superades i són repetitives i innecessàries. Tot i que les reivindicacions bàsiques de fa més d’un quart de segle segueixen encara en el tinter, i quan les dones de tot el món patim diversos tipus de discriminació que coarten la llibertat d’expressió, de pensament, la llibertat sexual i de moviment. No només això, hi ha un retrocés en les pràctiques col•lectives i en el discurs respecte a un passat no tan llunyà a Barcelona, fet simptomàtic que gairebé no queden grups feministes, cosa que demostra que, un cop més, eren només les dones les que s’ocupaven de la violència. Aquest retrocés en les pràctiques col•lectives no és un problema dels quatre babosos de torn, parlem d’un problema estructural i d’una qüestió de responsabilitat col•lectiva.
A pesar d’això, existeix una gran dificultat per a identificar les múltiples cares de la violència contra les dones, així com per a detectar els casos que poden ser inclosos sota aquest nom; aquest és un mecanisme magnífic per a nedar y guardar la roba, del tipus “la violència està molt malament, però això justament no és violència”. La violència estructural cap a les dones no és un concepte abstracte propi de llibres, ni una cosa de la vida dels altres, aliè al nostre micro-món dels moviments socials. La violència estructural no són els quatre abusos concrets en boca de tothom, ni l a suma infinita d’agressions que cada una pot constatar haver patit. Tampoc són aquelles accions perpetrades per monstres que vexen i apunyalen. L’iceberg no només és punta.
Estem parlant de pautes generalitzades de dominació que travessen la experiència de ser dona i totes les esferes de la quotidianitat: les relacions personals, la percepció i l’ús de l’espai públic, la feina, l’autoritat reconeguda, la percepció dels propis fets o l’absència d’aquests, la relació amb el propi cos i la sexualitat, i així un llarg etcètera. La violència estructural és un mecanisme de control sobre les dones, però no només com a forma extrema, amenaça de càstig omnipresent que necessita ser provocada o desencadenada, sinó que és una forma de relació normalitzada i naturalitzada i que per tant pot ser exercida sense necessitat de justificació.
Però no estem fent una dissertació teòrica, parlem de casos concrets. L’últim any hi ha hagut nombroses agressions físiques i sexuals cap a dones dels moviments socials, i una recent l’ha patida una dona del nostre col•lectiu: una violació a casa seva mateix, dins el context polític de Barcelona, per un habitant de la mateixa, que és un entre tants. Aquest subjecte passeja tranquil durant setmanes, aliè a qualsevol moviment que pogués estar-se coent per part d’ella, doncs – angelet – no era conscient d’haver fet res dolent… Però s’equivocava. Ella va voler fer-ho públic i plantejar-ho en un gran col•lectiu, amb ell present, proposant-ne la seva marxa immediata. No només perquè el que va passar va ser una agressió cap a ella, sinó també perquè és una qüestió política i col•lectiva de primer ordre. I aquest col•lectiu pren la decisió que aquest subjecte ha d’anar-se’n de la casa per motius col•lectius i polítics. Nosaltres valorem positivament una cosa, i és que feia molt, molt de temps que no veiem reaccionar així ni una dona, ni un col•lectiu, valorant les dificultats que trobem a l’hora de gestionar en grup aquestes situacions. D’entrada ens vam sentir molt satisfetes que aquesta agressió no fos silenciada com moltes d’altres i que obtingués una resposta. En aquest sentit, aquest cas és una excepció. Tot i això, a partir d’aquí van succeir-se moltes coses, canvis de discurs, de posicions i decisions. Amb el pas del temps, allò que en un inici es considerà polític va acabar relegat al terreny dels conflictes personals. Set mesos després, es va prendre la decisió que el subjecte retornés als espais públics de la casa. Més enllà d’aquesta decisió qüestionable, el que ens sembla greu és el procés pel qual s’arriba a aquest resultat, en definitiva, semblant a tants d’altres.
Que els grups (tot i que la minoria) tractin de buscar una resposta davant de casos de violència que es produeixen en el seu sí, suposa un pas endavant en la reflexió, la gestió col•lectiva i la erradicació de la violència. Però notem que, en línies generals, i a causa de la falta de profunditat i sensibilitat a la qual ens referíem, les respostes que solen donar-se des de col•lectius mixtes, tal com ho veiem nosaltres, són de mínims, i sovint, pateixen algun dels problemes de base que desvirtuen el procés. Parlarem aquí de tres d’aquests que ens semblen especialment greus.:
• El primer, més freqüent i més influenciat pel tracte mainstream de la matèria és el de donar al escassos de violència contra les dones, un tracte de problema privat i personal que ha des de resolt entre dos. Quan allò que és denunciat com a agressió s’afronta com una qüestió personal on intervenen emocions, o es llegeix com un assumpte tèrbol on no hi ha una veritat sinó dues experiències molt diferents d’una mateixa situació confusa, etc., llavors, perdem la possibilitat de fer política que, és al final d’allò que es tracta quan parlem de violència masclista.
Fins i tot hi ha maneres de traslladar l’assumpte a un pla personal dins d’una agressió col•lectiva. Per exemple, quan es planteja qualsevol feina del col•lectiu com a feta per a la ‘víctima’, en lloc d’una tasca que el col•lectiu necessita per a sí mateix; quan la intervenció del grup es planteja com una forma de mediació entre les ‘parts afectades’; o quan es defensa el problema com a assumpte propi del col•lectiu per a ser resolt de portes endins, o el que és el mateix, la versió nombrosa de “els draps bruts es renten a casa”. És a dir, col•lectivitzar no és condició suficient per a fer política.
Quan prenem decisions o posicionaments polítics, sempre hi ha la possibilitat de rebre crítiques i entrar en discussions. De fet, són molts els debats que segueixen oberts dins els moviments socials a Barcelona. Però resulta que davant les situacions d’agressió col•lectiva de violència contra dones, s’aixequen muralles contra les opinions, crítiques i plantejaments externs; s’intenta mantenir a tota costa fora del debat col•lectiu. Què passa? perquè hi ha tanta por al debat? No serà fòbia malaltissa cap a les feministes? O potser ni tan sols li donem categoria de tema polític?
• El segon problema de la gestió dels col•lectius no feministes de casos de violència contra les dones consisteix en treballar a partir de l’enganyós esquema de víctima – agressor, propi de la crònica de successos. Segons el qual tenim un agressor, que és l’home dolent, el monstre, l’excepció; i una víctima, la que necessita auxili. Quan qui ha d’ocupar el primer paper és un col•lega o company, tenim molts problemes per a ‘penjar-li la etiqueta’, i por a ‘demonitzar-lo’, perquè a més, aquest esquema es planteja com un judici integral sobre la persona. Però diguem les coses pel seu nom: “agressió” és el que descriu els fets, “agressor” qui la comet. Fer això no hauria de ser un obstacle insalvable ni tampoc una opció reduccionista que negui altres facetes que pugui tenir una persona. Per això, és molt pitjor manejar-nos amb eufemismes i relativismes.
Per la por a dir les coses pel seu nom pretenem trobar “altres explicacions” o fins i tot justificacions del tipus: “estava borratxo/drogat”, “ella s’estava insinuant” o “s’ho estava buscant”, i també a qüestionar el grau de responsabilitat de l’agressor sobre els seus actes, i així un llarg etcètera. Com a conseqüència de la inoperància de l’esquema, acostumem a perdre’ns en judicis detallats dels fets com si allí hi residís la solució. Es trasllada la discussió a factors externs o a detalls morbosos dels fets en lloc d’abordar el tema des de la comprensió de lo estructural de la violència contra les dones i la necessitat de conservar una tensió i atenció constants per a no reproduir-la. Si no, perquè quan el cas concret ens toca de prop, els principis que en altres circumstàncies serien inqüestionables desapareixen.
El segon paper dins d’aquest esquema se li atribueix a la dona agredida, i se la situa en un paper d’incapacitat: tot el que digui o faci la ‘víctima’ serà llegit en clau de reacció emocional, nerviosisme, impulsivitat i indefensió. Les actituds paternalistes i proteccionistes envers la que ocupa el lloc de víctima obstaculitzen la seva participació en un pla d’igualtat en el procés col•lectiu.
Llavors, reconèixer la estructuralitat de la violència masclista és crear condicions necessàries per a evitar-la, i, en darrer lloc, responsabilitzar-nos quan succeeix al nostre entorn. Però sovint això no es dóna perquè assumir aquesta responsabilitat és obrir la porta a reconèixer-nos en el calçat de l’agressor, el que dona peu a lamentables estratègies de corporativisme masculí, en el qual els companys callen per por a que els seus caps rodolin junt amb el que està essent assenyalat obertament en aquest moment.
• Per últim, en la pràctica de la gestió col•lectiva d’agressions contra dones trobem una jerarquització d’interessos tàcita i, en conseqüència, una subordinació de tot allò referent a nosaltres. Quan el que es prioritza per sobre de tot és el consens, en un grup on més de la meitat no tenen tan sols ni una reflexió pròpia i prèvia i el discurs del qual passa per simplificacions precuinades pròpies del telenotícies més ordinari i, a més, aquestes opinions es posen a la mateixa alçada que discursos fonamentats i sensibilitats desenvolupades a partir d’un treball previ, aleshores, ens deixem arrossegar per la tirania de lo mediocre, que aconseguirà desvirtuar els arguments i rebaixar el discurs a un nivell de mínims. Encadenar paraules grandiloqüents no significa articular un pensament elaborat.
El consens aquí exposat compleix dues funcions: mantenir certa cohesió dins el grup i donar una il•lusió de legitimitat a les decisions. Davant el risc de conflicte s’aguditzen els rols de gènere preestablerts, que per a les dones significa complir el paper de mediar, pacificar, comprendre. Paradoxalment, ens trobem amb altres dones que actuen prioritzant la unitat del col•lectiu i el consens mediocre, com si l’agressió a una de nosaltres no fos en realitat problema de totes. Això posa de manifest com d’arrelades i assumides estan les formes heteronormatives en la manera de fer: la definició del que és públic i polític es fa d’acord amb els cànons de l’universal masculí, i així les dones assumim discursos construïts en aquest codi i situats al centre sota aquesta lògica i deixem de polititzar qüestions que ens afecten per no avorrir o donar la nota, perpetuant la necessitat d’aprovació de la mirada masculina i les formes de relació entre sexes. Un altre cop ens han venut la moto i ens dediquem a cooperar perquè res canviï.
Com venen dient les feministes des de fa dècades, és necessari fer polítiques les qüestions que ens afecten a les dones, i no només de paraula o com a tornada. Si apostem pels col•lectius mixtes, posem aquestes qüestions al centre donant-los la importància que tenen. Seguint amb el que dèiem, els col•lectius que assumeixen gestionar una situació violenta de gènere han de fer públic el seu posicionament i permetre el debat per a que serveixi de precedent i que així es produeixi una acumulació d’experiències (no partir sempre de zero). Si no és així, estarem privatitzant, restant transcendència i practicant pseudo-política d’autoconsum.
En definitiva, què farem al respecte de tot el que hem dit? El pitjor del sexisme es reprodueix als moviments socials, però no estem assumint les responsabilitats col•lectives per a fer una gestió adequada de la violència de gènere. És evident doncs, la necessitat de col•lectius feministes així com de recollir la feina i les aportacions que aquests grups van fent.
LasAfines
aportacions i comentaris a: lasafines@hotmail.com
Text publicat al blog mambo.pimienta.org, (2007)
Presentació de la nova campanya de La Trinxera – Assemblea de Joves de Sant Andreu:
SobreVisc a Sant Andreu: jove i precària… fins quan?!
Xerrada: Precarietat laboral juvenil “Alternatives i culpables” amb:
-un membre de la COS i advocat laboralista, parlarà sobre la situació laboral dels i les joves.
-una persona de l’Assembla de Joves explicarà què farem i en què consistirà la campanya.
Dia: Dissabte 11 de desembre
Hora: 19h
Lloc : CSO La Gordissima (C/Pons i Gallarza, 10)
Organitza: Assemblea de Joves de St.Andreu La Trinxera: http://latrinxera.ppcc.cat/
