Entre la penya…

Dotzè article del dossier “Tijeras para todas” publicat a La Haine. La necessitat i  urgència de reaccionar i de qüestionar-nos, a les nostres relacions, a casa nostra i als centres socials.

Entre tot el que ens diferencia, ens uneix una idea de destrucció de totes les jerarquies i per això la feina contra el feixisme, el racisme, el sexisme… Nosaltres creiem que tot això no només vol dir reaccionar contra actituds de fatxes i babos@s sinó també contra les actituds de tots i totes, incloent-nos també a nosaltres.

LA NECESSITAT I URGÈNCIA DE REACCIONAR I DE QÜESTIONAR en nosaltres mateixes, a les nostres relacions, cases i centres socials. En general, a la nostra vida quotidiana. El personatge del babós s’entén com algú llunyà i apartat del nostre entorn més proper, no com algú que pugui ser el nostre amic o nosaltres mateixes. També perquè és molt fàcil que associem a sexisisme només abusos sexuals i violacions i no tots els jocs de poder i agressions de tot tipus (psicològiques, verbals, físiques).
La crítica que plantegem no s’aplica només a la societat en general sinó també als grups i espais en què ens movem. És molt difícil que reconeguem, critiquem i reaccionem davant d’actituds sexistes les persones que escollim com amigues nostres,  aquelles amb qui decidim conviure i amb qui ens identifiquem molt tant a l’hora de pensar com d’actuar.

Ningú, cap espai -ni cap centre social- estàn alliberats. Però intentem canviar-nos i canviar els nostres espais i relacions. D’aquí la importància d’auqoqüestionar-nos i de parlar entre nosaltres, dels nostres dubtes, actituds, experiències. Perquè el que una sent com agressió, com abús, com a violència és molt més difícil de reconèixer amb gent que coneixes i amb la que et relaciones. De fet, quasi totes les violacions passen en relacions de parella, amistat, família. No són tantes les persones que esperen atacar-te amagades darrere un arbust en el camí que et porta a casa, sinó més les que viuen a casa teva, les que trobes a les festes, en assemblees, a manis, tallers…

És molt important que una persona, quan sigui agredida, no dubti de si ha patit o no una agressió, que confii en els seus sentiments i que pugui parlar-ne i sentir-se còmoda, escoltada i recolzada en el que ella decideixi fer.
En la majoria de situacions no tenim clar com reaccionar però pensem que s’ha de tenir clar, parlar-ho, discutir-ho i no silenciar-ho. Perquè el silenci significa acceptar la situació, o sigui, no donar visibilitat al problema i no permetre que es trobin respostes col·lectives. Entre nosaltres, no intentem evitar l’escàndol.

Escandalitzem-nos sempre! NO NORMALITZEM les músiques sexistes en concerts, les posicions de dominació a les assemblees i en les relacions, la superioritat de lo racional sobre lo emocional, els rols sobre que se suposa masculí i femení, el poder de la força física per a imposar-se un/a mateix/a, les excuses d’ambients de festa de “està borratx@” o “està drogat/-da” o “està de broma”, etc.

Acabem amb la dicotomia entre bons i dolents que aprenem als contes infantils, els herois no existeixen. Qüestionem-nos a nosaltres mateixes en tot moment. No acceptem la situació fàcil de semblar tranquil·les quan hi ha coses que ens molesten. No hi ha solucions perfectes, només la possibilitat d’intentar canviar per a tenir una millor convivència entre nosaltres.

No som millors però volem viure millor.

Cartell publicat l’any 2002 i difós a través del Contra-Infos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: