Hem de concentrar-nos per contra en obtenir el reconeixement de la línia pagana com una <<contradicció>> [que ha aportat] les seves pròpies contribucions importants com la ciència i l’art, i la filosofia de la sexualitat, la qual és més amplia i subtil que la judeocristiana. Hem de remuntar-nos fins Atenes i Roma en rastrejar els nostres sistemes polítics. Els fundadors de la democràcia americana no eren cristians convencionals sinó deistes il·lustrats que involucraven un <<Creador>> intercultural. No és cap coincidència que la principal arquitectura monumental de la nostra nació sigui pagana.
Fins i tot en l’antiguitat clàssica, l’homosexualitat era polèmica, i a pesar de les exagerades afirmacions dels activistes actuals, no va haver-hi cap període on florís lliure per complet l’oprobi moral. Amb tot, els centres urbans de l’antic Mediterrani eren imans per a la prostitució, i per a la homosexualitat masculina. Certament, segons el meu punt de vista, el desenvolupament d’un submón sexual podria ser intrínsec a la urbanització com a fenomen mundial, un procés que pot limitar-se només per mitjà de la repressió despietada per part de l’Església o l’Estat. Hi ha pautes notablement similars en el comportament eròtic, ja que una identitat es superposa a una altra en l’espai i el ritme intensificat de les ciutats.
Si la homosexualitat oberta rampant és o no és un símptoma de decadència social segueix sent un dels temes que han de ser discutits de manera serena, sense acusacions histèriques <<d’homofòbia>>, en la nova era de la teoria sexual. Estic disposada a defensar tant la homosexualitat com la decadència, ja que contemplo la història des de la perspectiva de l’art, no de la moralitat. Per a mi, la civilització és art, i l’art és l’assoliment més gran de la humanitat. Un dia, quan ens presentem als habitants de galàxies remotes; serà a través del nostre art com voldrem que ens coneguin. Per tant, qualsevol cosa que hi contribueixi ha de ser alimentada i preservada. El que sembla irrefutable a partir dels meus estudis és que la homosexualitat masculina està intrínsecament relacionada amb l’art, per raons que encara hem de determinar.
Els grecs no només van inventar els grans gèneres de la literatura i les disciplines de la filosofia sinó també l’esport organitzat, amb els seus camps i pistes basats en les matemàtiques. La competició dramàtica forma part de l’estructura argumental agonística de la tragèdia grega de la mateixa manera que l’estil oratori occidental de l’argumentació legal. Vull transmetre aquella coreografia rítmica d’enfrontament a la teoria sexual. La Amèrica del segle XX té més en comú amb la Roma imperial que amb l’Atenes clàssica, de manera que és al món romà hel·lenitzat al que miro en busca de models pagans. Necessitem nous mites vivents.
El discurs actual sobre el sexe és massa suau. El sever discurs de Freud, basat en el conflicte, ha perdut popularitat davant un estil sentimental i col·loquial de consulta psicològica per a tots els públics que trobo típicament protestant, de la mateixa manera que ho són els modals entusiastes de la Cambra de Comerç. Les perversions operístiques de Krafft Ebing i el pertorbador demonisme de Ferenczi han desaparegut completament. Però la guerra sexual segueix, i és provable que sigui la nostra condició permanent. La competició i el conflicte operen a cada nivell de les nostres empreses cooperatives, a la feina o a casa. Fins i tot la nostra vida onírica com Freud ha demostrat, és fruit de la passió.
En la guerra també pot haver-hi honor, el codi de la cavalleria aristocràtica, aplicat pels cavallers medievals (chevaliers <<ginets>>) al camp de batalla, a la cort i al dormitori. Si les dones volen llibertat i igualtat han d’aprendre les regles del joc. El títol d’aquest assaig està agafat de Ben-Hur (1959), l’epopeia de hollywood que descriu la tensió explosiva a Judea sota l’ocupació romana. Un sheik àrab persuadeix el venjatiu príncep jueu Ben-Hur (Charlton Heston) per a que competeixi amb els seus exquisits cavalls blancs a Jerusalem, prometent-li un duel a banda amb el malvat tribú romà, Messala (Stephen Boyd). El sheik diu: <<Al circ no hi ha regles>>.
El sexe avui dia es fa entre la pols i el clamor del circ imperial. Les queixes privades són arrossegades a la llum del dia i es converteixen en carnassa per a les masses. La noble metàfora platònica de l’auriga, l’ànima sometent amb la freda racionalitat els cavalls de la passió bestial, fou brutalment revisada a Roma amb els seus grandiosos espectacles de gladiadors. La casta elegància de l’Auriga Dèlfic contemplatiu era inconcebible en els bulliciosos hipòdroms del Mediterrani hel·lenístic. Sota l’imperi, com podem veure a través dels sobris escrits de Marc Aureli, l’ideal filosòfic del desafecte estoic es convertí en una manera de sobreviure la inestabilitat cultural. Llavors, com ara, no va haver-hi volta enrere. Els paradigmes conservadors mereixen el nostre respecte, però també que els reconeguem com anhels nostàlgics d’un passat més simple i completament perdut.
El sexe en la nostra època s’ha convertit en una cosa pròpia de gladiadors, amb mascle i femella, gay i hetero, donant-se cops de fuet i empenyent-se per a treure’s la posició. Aquesta ha sigut la nostra sort. Hem d’acceptar-la i concebre un nou llibre de regles senzill i un règim d’entrenament que doni les mateixes possibilitats a ambdós combatents. Ni les dones ni els gays han de suplicar proteccions especials o tractament preferent. El circ és el regne social, separat de la naturalesa. La meva posició llibertaria és la de que, sempre que no hi hagi violència física, la conducta sexual no pot i no ha de ser legislada des de dalt, que tota intrusió de les figures d’autoritat en el sexe és autoritària.
La llei definitiva del circ sexual és la responsabilitat personal i l’autodefensa. Hem d’estar preparats per a desenvolupar-nos sols, sense la seguretat pueril de suports externs com els consellers de traumes, els comitès de queixes i els tribunals de lleis. Jo dic a les dones: fiqueu-vos al fang, en el regne dels sentits. Lluiteu pel vostre territori, hora a hora. Aguanteu els cops com homes. Jo exalto la personalitat pagana de l’esportista i del guerrer, que pertanyen a la cultura de la vergonya més que de la cultura de la culpa, i la ètica dels quals és el candor, la disciplina, la vigilància i el valor.